Etiqueta: secrets

  • El padrí, quatre curiositats que (probablement) no sabies.

    El Padrí (The Godfather), dirigida per Francis Ford Coppola, escrita per Mario Puzo i estrenada en 1972, és una de les pel·lícules més icòniques i reverenciades de la història del cinema. El film sempre ha fet aparicions dins del top 25 de la revista Sight & Sound, no obstant això, amaga anècdotes i curiositats que no són tan reconegudes, quines són?


    Cartell oficial de "The Goodfather", 1972. Font: IMBd.

    1. Els mètodes bojos de Coppola.

    Quan Robert Evans va triar a Francis Coppola com a director per al projecte cinematogràfic, va justificar que “Una pel·lícula de mafiosos dirigida per un italoamericà seria prou realista perquè s’olorés els espaguetis”, i Evans no es va equivocar, però els recursos del director venien amb accions imprevisibles i espontànies.

    Exemple d’això és l’escena on se li planteja a Jack Woltz una oferta que no podrà rebutjar. La màfia talla el cap al cavall de Woltz i el deixa dins del seu llit mentre dorm. Encara que prèviament a l’escena s’havia practicat amb un cap de cavall fictici, el dia anterior de rodar-la Coppola va dirigir a l’equip de producció obtenir el cap d’un cavall ja sacrificat d’una companyia que fabricava aliments per a mascotes. John Marley (Jack Woltz), acostumat a la rèplica i sense esperar-ho, es va veure superat pel visceral de l’escena, resultant en una reacció molt més autèntica.

    Una altra anècdota exemplar és la famosíssima conversa entre Vito Corleone, acariciant un gat a les seves cames, i Amerigo Bonasera. Aquest gat no estava originalment en el guió ni en els plans de l’escena. Coppola va trobar al gat vagant pels estudis de Paramount el mateix dia de la filmació i el va lliurar a Brando. Aquest, gràcies a la seva mètode d’interpretació, el va incorporar de manera natural a la seva actuació. L’animal, aparentment còmode, va començar a roncar mentre Brando l’acariciava, creant problemes d’àudios que van haver de ser arreglats en postproducció. La imatge del poderós mafiós sostenint un gat en la seva falda és simbòlicament poderosa. D’una banda, combina la sensació de perill latent, com un depredador que acaricia a un altre depredador. I, d’altra banda, la tranquil·litat amb la qual acaricia el gat és gairebé paternal, i fa al personatge més humà.

    2. Mario Puzo, un talent de guionista innat

    L’origen del guió El Padrí es remunta a la novel·la de “El padrí” escrita per Mario Puzo. Aquesta novel·la va néixer en una situació econòmica desesperada de l’autor, ja que tenia un deute considerable de joc que ascendia a 11.000 dòlars. En la primavera de 1968, Puzo es va reunir amb Robert Evans, productor executiu de Paramount Pictures, i li va oferir els primers esborranys d’una obra que provisionalment es titularia “Màfia”. Evans, veient el potencial de la història, va comprar els drets de la novel·la per 12.500 dòlars. Així doncs, Puzo va saldar el seu deute i evitar possibles represàlies dels seus creditors.

    Més tard, Puzo va completar la novel·la titulada “El Padrí” que va ser publicada en 1969. El llibre es va convertir ràpidament en un èxit de vendes, romanent en la llista de best-sellers del New York Times durant seixanta-set setmanes consecutives. Aquest èxit inesperat va cridar l’atenció de Paramount Pictures, que va decidir demanar a Puzo adaptar la novel·la al cinema al costat de Coppola, sense tenir experiència prèvia, va acceptar.

    L’adaptació de Puzo va ser un gran triomf, guanyant l’Oscar al Millor Guió Adaptat per al Padrí (1973) i El Padrí II (1974). Més tard, es va proposar investigar per primera vegada com s’escrivia un guió per a la tercera edició de la trilogia. Puzo, va comprar un llibre didàctic, però, en la primera pàgina es podia llegir “Estudiï les pel·lícules del padrí”, deixant en evidència el talent innat de Mario Puzo per a escriure guions.

    3. Marlon Brando i el seu mètode d’interpretació.

    Marlon Brando va ser triat des del primer instant per F. Coppola per a formar part de l’elenc principal interpretant a Vito Corleone. No obstant això, els seus mètodes d’interpretació i rumors sobre males pràctiques amb companys van fer dubtar Paramount, que va proposar actors com Laurence Olivier, Ernest Borgnine o Frank Sinatra per al paper.

    Brando es caracteritzava per una actuació basada en una observació meticulosa de la vida quotidiana per a després fer ús aquestes experiències personals per a evocar emocions. Brando tampoc solia memoritzar els guions de les pel·lícules, de fet, en El Padrí el seu staff i companys, com Robert Duvall, havien de pegar-se targetes amb els seus diàlegs amagats en la vestimenta.

    És per això, que Brando va haver d’acceptar tres condicions imposades per Paramount per a participar en el projecte. En primer lloc, treballaria pel salari mínim. En segon lloc, pagaria de la seva butxaca en cas d’un retard del rodatge. I en tercer lloc, hauria de fer una prova de càmera. En aquesta prova de càmera, Brando es va enfosquir el seu pèl amb betum i es va omplir la boca de paper higiènic, improvisant la veu trencada de Vito Corleone. En mostrar la cinta als directius de producció, van quedar perplexos, reclamant qui era aquest actor que en primera instància no van reconèixer.

    Reflex de l’èxit d’aquest mètode alternatiu no va ser únicament aquesta cinta, després del film, Brando va ser premiat amb l’Oscar al Millor Actor (1973). Aquest mètode dotava de naturalitat la interpretació i li permetia improvisar en algunes escenes. Com per exemple, quan Corleone va aparèixer amb un gat en les seves cames en el seu famosíssim diàleg en el despatx.

    4. “Màfia”, una paraula prohibida

    Resulta irònic que en una pel·lícula com El padrí, classificada com un drama criminal de les màfies italoamericanes, mai s’esmentés la paraula “màfia”, per què?

    Joseph Colombo, era líder d’una de les cinc famílies mafioses més influents de Nova York. En assabentar-se de la producció de Paramount sobre “la Cosa Nostra”, es va oposar fermament. Colombo va utilitzar la Lliga Italo-Americana de Drets Civils per intentar aturar el projecte. La lliga era una organització que ell mateix va fundar amb el suposat propòsit de protegir els immigrants italians. En realitat, aquesta lliga era una façana per a negar l’existència de la màfia i millorar la seva imatge pública. El reclam de la Lliga va fracassar i Colombo va optar per altres mètodes per detenir la producció. Per exemple, la intervenció de Frank Sinatra, cèlebre actor i membre de l’organització, però Paramount es va mantenir ferma en la seva decisió.

    No va ser fins al moment que Albert S. Ruddy va rebre anomenades amenaçant contra la seva família, que el productor va decidir reunir-se amb Joe Colombo. Van arribar a un acord: la producció continuaria, però sense esmentar la paraula “màfia” en el guió. De fet, durant el rodatge, membres d’aquesta màfia freqüentaven el set, vigilant, assessorant els actors i fins i tot participant en el film, com Lenny Montana en el paper de Lucca Brasi.

  • Jumanji, aquesta pel·lícula dels 90 segueix sent un clàssic

    Jumanji, una història que no envelleix

    Per començar, si vas créixer als anys 90, probablement recordes aquesta història tan especial, la de Jumanji. La pel·lícula comença l’any 1869, quan dos nois enterren un joc màgic amb l’objectiu que mai sigui trobat. Més tard, per casualitat, un nen anomenat Alan Parrish el va trobar. Dins del baül, va descobrir un joc de fusta amb figures d’animals salvatges esculpides a la superfície. Sorprès se’l va endur a casa.

    Un cop va arribar, li va explicar a la seva amiga Sarah White (Bonnie Hunt) i van començar a jugar sense saber el que els hi esperava. Les peces es movien soles i una lupa verda al tauler desvelava missatges misteriosos a mesura que avançaven. De cop, el joc va fer desaparèixer a l’Alan i la Sarah va haver de fugir com va poder.

    Vint-i-sis anys després, dos nens orfes van trobar el joc al seu altell, encuriosits van jugar veient que per cada cop que tiraven els daus una catàstrofe diferent ocorria a casa seva. En una d’aquestes tirades van alliberar a l’Alan Parrison que, agraït, els va ajudar a continuar amb el joc, ja que no podrien parar fins a finalitzar-lo i cridar la paraula “Jumanji“.

    Portada Jumanji 1995

    Portada Jumanji de 1995

    Jumanji l’original

    Aquesta història del director Joe Johnston, estrenada l’any 1995, s’ha convertit en una part dels records de milions de persones que van gaudir d’aquesta pel·lícula i que va marcar a tota una generació, com també ho va fer Pulp Fiction o Fight Club. Tot i això, el que ningú s’esperava és que acabés convertint-se en una exitosa franquícia que acumula més de mil milions de dòlars a taquilla mundial anys després.

    Per altra banda, el repartiment no es queda curt amb Robin Williams de protagonista, un dels actors més estimats dels anys 90. Junt amb Bonnie Hunt i els dos petits: Kristen Dunst i Bradley Pierce, que aporten un carisme i sensibilitat únic al film d’aventura, perill i misteri.

    Actors principals: Robin Williams, Bonnie Hunt, Kristen Dunst i Bradley Pierce

    Actors principals de Jumanji de 1995

    Altres estrenes de Jumanji

    Com podem observar amb la nova saga de Jumanji dirigida per Jake Kasdan i protagonitzada per Dwayne Johnson, Jack Black, Kevin Hart i Karen Gillan, la pel·lícula segueix present quasi 25 anys després amb les mateixes característiques visuals i narratives, conquistant a les noves generacions i a les que també van viure l’anterior. Jumanji ha aconseguit ser divertida i commovedora alhora sense mai passar de moda.

    Portada de Jumanji, bienvenidos a la jungla 2017

    Portada de Jumanji, bienvenidos a la jungla 2017

    Portada de Jumanji: The Next Level de 2019

    Portada de Jumanji: The Next Level de 2019

    Homenatges a la Jumanji original

    Si ens fixem, en aquestes dues pel·lícules podrem trobar diversos homenatges a l’original i a l’actor principal, Robin Williams. Un de molt amagat està a Jumanji, Bienvenidos a la jungla on podem veure una petita figura d’un elefant exactament idèntica a la que va utilitzar Robin Williams per jugar. Aquesta es converteix en una simbologia que apareix al llarg de la pel·lícula per agrair i honrar el seu paper i talent.

    Enllaços:

    https://www.sensacine.com/noticias/cine/noticia-1000114312

    https://www.sensacine.com/noticias/cine/noticia-1000114817

    https://es.wikipedia.org/wiki/Jumanji_(pel%C3%ADcula)

    https://www.filmaffinity.com/es/film434111.html

    https://www.imdb.com/title/tt0113497

  • Fight Club: detalls i curiositats

    Detalls amagats i curiositats que segurament no sabies de Fight Club (1999)

    Fight Club (1999) és una pel·lícula dirigida per David Fincher i basada en la novel·la amb el mateix nom de Chuck Palahniuk, i és considerat un dels films més icònics dels anys 90. Tot i que inicialment va ser un fracàs en taquilla, amb el temps s’ha anat convertint en una obra de culte que convida a reflexionar sobre temes com el consumisme, la identitat i la masculinitat. Fight Club està plena de detalls ocults i elements simbòlics que han generat una gran quantitat de teories entre els seus fans. A través d’aquestes curiositats, podrem comprendre millor com un film aparentment simple s’ha transformat en un referent cinematogràfic profund i enigmàtic.


    1. La lletra dels crèdits de Fight Club

    Exemple de crèdits de Fight Club
    Imatge 1. Crèdits de Fight Club.

    En primer lloc, curiosament, el nom de la font utilitzada en els noms dels crèdits és “Fight This”.


    2. Aparicions de Tyler Durden en forma de flashbacks

    Imatge 2. Fotograma de Fight Club.

    En segon lloc, al llarg del film podem observar a Tyler Durden en molts fotogrames en escenes en què no hi apareix. Així doncs, fa quatre aparicions abans de presentar-se al Narrador. Això pot tenir relació amb el fet que un dels oficis de Tyler era ser projeccionista.


    3. Homenatge a Robert de Niro a Fight Club

    Robert de Niro
    Imatge 3. Robert de Niro.

    En tercer lloc, a l’inici de la pel·lícula, el Narrador acudeix a moltes reunions de suport de diverses malalties. En aquestes, utilitza diferents pseudònims, però aquests no són escollits a l’atzar: tots fan referència a personatges que ha interpretat Robert de Niro.


    4. L’alè de Leonardo di Caprio

    Leonardo di Caprio
    Imatge 4. Leonardo di Caprio.

    En quart lloc, hi ha un “cameo” que passa desapercebut a la pel·lícula, i és que la boira de l’escena en què el Narrador veu un pingüí lliscar sobre la neu és en realitat la imatge de l’alè que expulsa DiCaprio al final de Titanic (1997).


    5. La pista de la cabina de telèfon

    Text de la cabina telefònica de Fight Club
    Imatge 5. Fotograma de Fight Club en què es mostra la cabina des de la qual el Narrador truca a Tyler Durden.

    En cinquè lloc, quan la casa del Narrador pateix un incendi i queda destruïda, truca a Tyler Durden des d’una cabina telefònica. Aquest no respon, però li torna la trucada a l’instant. No obstant això, en el text de la cabina diu que “no s’accepten trucades entrants”. Així doncs, aquesta és la primera pista que dona el film sobre la no-existència de Tyler.


    6. En l’escena del cura, la càmera tremola

    Imatge 6. Escena de Fight Club en què Tyler Durden rega un cura amb una mànega.

    Per últim, una de les tasques que rep Tyler Durden al club és que ha de barallar-se amb un sacerdot. Per a provocar la ràbia en ell, utilitza una manguera i el mulla. En aquesta escena, es pot observar com la càmera tremola lleugerament. El motiu és que l’escena va provocar el riure del càmera i el marc es va agitar subtilment.


    Com podem observar, hi ha un gran nombre de detalls amagats en Fight Club que la converteixen en una obra mestra. Des de la seva narrativa no lineal fins a l’ús intel·ligent del simbolisme i els missatges ocults, cada aspecte de la pel·lícula revela la meticulositat dels seus creadors.


    Enllaços interns:

    Enllaços externs:

    https://www.imdb.com/title/tt0137523/

    https://www.allmovie.com/movie/fight-club-am6546

    https://www.themoviedb.org/movie/550-fight-club