Etiqueta: pel·lícula

  • Star Wars: La força de la música en el cinema

    Star Wars va marcar un abans i un després en la història del cinema, i una de les claus del seu èxit va ser la banda sonora de John Williams. La música és un element essencial en el cinema, capaç de transformar escenes i donar profunditat emocional a les històries. Star Wars és, sens dubte, un dels exemples més paradigmàtics d’aquesta capacitat. La banda sonora de Williams per a aquesta saga galàctica no només va redefinir la música al cinema, sinó que es va convertir en una part indissociable de la narrativa de la pel·lícula, creant un llegat que ha perdurat al llarg de les generacions.

    Fotografia d’un cartell de Star Wars.

    L’impacte musical de Star wars

    El 1977, George Lucas va presentar una pel·lícula que molts consideraven una aposta arriscada. Però , un dels grans encerts del film va ser la col·laboració amb John Williams, un compositor que ja havia deixat empremta amb obres com Tiburón. Williams va crear una banda sonora que remetia al sinfonisme de l’època daurada de Hollywood, inspirant-se en compositors clàssics com Txaikovski i en bandes sonores clàssiques com Ben Hur. Aquesta aposta, amb una música orquestral d’alta qualitat, amb un intens dramatisme i leitmotivs definits per als personatges ,va ser molt ambiciosa. Però, va ser clau per donar coherència emocional i narrativa a la pel·lícula.

    Un procés creatiu revolucionari

    El tema principal de Star Wars és una de les peces musicals més reconeixibles de la història del cinema, amb una estructura que, tot i la seva simplicitat, evoca immediatament l’espectador. Però l’impacte de la música de Williams va més enllà d’aquest tema icònic. Actualment, també son conegudes peces com la “Marxa Imperial”, que acompanya el malèvol Darth Vader, o la música de la cantina, amb els seus sons exòtics i enèrgics. Aquests temes van demostrar com la música pot ser una eina narrativa poderosa, afegint matisos emocionals a cada moment de la història.

    Fotograma de Star Wars: la primera aparició de Darth Vader i el seu tema.

    El procés de creació de la banda sonora de Star Wars va ser igual de innovador que el film en si. George Lucas, conscient de la importància de la música, va treballar estretament amb Williams des del principi, proporcionant-li el guió i fins i tot inspiracions musicals per a escenes concretes. Això va portar Williams a adaptar el seu mètode habitual i a visitar el rodatge per comprendre millor l’univers que Lucas volia crear.

    La gravació es va dur a terme el març de 1977 a Londres amb 86 músics, un desplegament impressionant per a l’època. Cada tema va ser concebut per a instruments específics: el corn anglès per al tema de la Força i la flauta per al de Leia. Aquest treball meticulós va donar lloc a una banda sonora que no només complementa, sinó que eleva la història. Aquest detallisme musical va ser clau per aconseguir una sonoritat que transcendeix la pròpia pel·lícula, convertint-se en una marca personal de la saga.

    Un llegat inigualable

    La música de Star Wars no només va ser un èxit crític, sinó també comercial. Als Estats Units, es va vendre més d’un milió de còpies del disc. A més, va trencar esquemes, demostrant que la música instrumental podia ser un èxit de masses. La importància d’aquesta banda sonora és tal que la Biblioteca del Congrés dels EUA en conserva una còpia com a part del patrimoni cultural.

    La feina de John Williams en aquesta pel·lícula li va valer un Oscar, consolidant-se com un dels compositors més influents del segle XX. Però més enllà dels premis, la seva obra per a Star Wars ha esdevingut un referent per a cineastes i compositors. El seu treball ha inspirat no només a aquells que volen crear emoció a través de la música, sinó també a aquells que entenen el cinema com una experiència multisensorial.

    La música com a element essencial de la narrativa cinematogràfica de Star Wars

    La banda sonora de Star Wars és un exemple clar de com la música pot ser més que un simple acompanyament sonor: es converteix en una part fonamental de la narrativa. Williams i Lucas van aconseguir una fusió perfecta entre la música i les imatges, creant una experiència sensorial que ha perdurat fins als nostres dies. La influència de la música en el desenvolupament de la trama i en la connexió emocional amb el públic és innegable. Les melodies que acompanyen les batalles, les intervencions de la Força i els moments d’intensitat emocional no només enriqueixen la història, sinó que li donen profunditat.

    Fotografia d’un concert de John Williams.

    La relació entre música i imatge en Star Wars va establir un precedent per a altres pel·lícules i directors que van veure en aquesta col·laboració una manera de potenciar el missatge de la seva obra. La importància de la música a Star Wars no es mesura només pel seu èxit comercial, sinó per com va redefinir el paper de la música en el cinema, transformant-la en una eina narrativa indispensable per explicar històries amb profunditat emocional i un poder connectiu gairebé màgic. Així, el llegat de la banda sonora de Star Wars continua influenciant generacions de cineastes i compositors, deixant una empremta inesborrable en la història de la música cinematogràfica.

  • El padrí, quatre curiositats que (probablement) no sabies.

    El Padrí (The Godfather), dirigida per Francis Ford Coppola, escrita per Mario Puzo i estrenada en 1972, és una de les pel·lícules més icòniques i reverenciades de la història del cinema. El film sempre ha fet aparicions dins del top 25 de la revista Sight & Sound, no obstant això, amaga anècdotes i curiositats que no són tan reconegudes, quines són?


    Cartell oficial de "The Goodfather", 1972. Font: IMBd.

    1. Els mètodes bojos de Coppola.

    Quan Robert Evans va triar a Francis Coppola com a director per al projecte cinematogràfic, va justificar que “Una pel·lícula de mafiosos dirigida per un italoamericà seria prou realista perquè s’olorés els espaguetis”, i Evans no es va equivocar, però els recursos del director venien amb accions imprevisibles i espontànies.

    Exemple d’això és l’escena on se li planteja a Jack Woltz una oferta que no podrà rebutjar. La màfia talla el cap al cavall de Woltz i el deixa dins del seu llit mentre dorm. Encara que prèviament a l’escena s’havia practicat amb un cap de cavall fictici, el dia anterior de rodar-la Coppola va dirigir a l’equip de producció obtenir el cap d’un cavall ja sacrificat d’una companyia que fabricava aliments per a mascotes. John Marley (Jack Woltz), acostumat a la rèplica i sense esperar-ho, es va veure superat pel visceral de l’escena, resultant en una reacció molt més autèntica.

    Una altra anècdota exemplar és la famosíssima conversa entre Vito Corleone, acariciant un gat a les seves cames, i Amerigo Bonasera. Aquest gat no estava originalment en el guió ni en els plans de l’escena. Coppola va trobar al gat vagant pels estudis de Paramount el mateix dia de la filmació i el va lliurar a Brando. Aquest, gràcies a la seva mètode d’interpretació, el va incorporar de manera natural a la seva actuació. L’animal, aparentment còmode, va començar a roncar mentre Brando l’acariciava, creant problemes d’àudios que van haver de ser arreglats en postproducció. La imatge del poderós mafiós sostenint un gat en la seva falda és simbòlicament poderosa. D’una banda, combina la sensació de perill latent, com un depredador que acaricia a un altre depredador. I, d’altra banda, la tranquil·litat amb la qual acaricia el gat és gairebé paternal, i fa al personatge més humà.

    2. Mario Puzo, un talent de guionista innat

    L’origen del guió El Padrí es remunta a la novel·la de “El padrí” escrita per Mario Puzo. Aquesta novel·la va néixer en una situació econòmica desesperada de l’autor, ja que tenia un deute considerable de joc que ascendia a 11.000 dòlars. En la primavera de 1968, Puzo es va reunir amb Robert Evans, productor executiu de Paramount Pictures, i li va oferir els primers esborranys d’una obra que provisionalment es titularia “Màfia”. Evans, veient el potencial de la història, va comprar els drets de la novel·la per 12.500 dòlars. Així doncs, Puzo va saldar el seu deute i evitar possibles represàlies dels seus creditors.

    Més tard, Puzo va completar la novel·la titulada “El Padrí” que va ser publicada en 1969. El llibre es va convertir ràpidament en un èxit de vendes, romanent en la llista de best-sellers del New York Times durant seixanta-set setmanes consecutives. Aquest èxit inesperat va cridar l’atenció de Paramount Pictures, que va decidir demanar a Puzo adaptar la novel·la al cinema al costat de Coppola, sense tenir experiència prèvia, va acceptar.

    L’adaptació de Puzo va ser un gran triomf, guanyant l’Oscar al Millor Guió Adaptat per al Padrí (1973) i El Padrí II (1974). Més tard, es va proposar investigar per primera vegada com s’escrivia un guió per a la tercera edició de la trilogia. Puzo, va comprar un llibre didàctic, però, en la primera pàgina es podia llegir “Estudiï les pel·lícules del padrí”, deixant en evidència el talent innat de Mario Puzo per a escriure guions.

    3. Marlon Brando i el seu mètode d’interpretació.

    Marlon Brando va ser triat des del primer instant per F. Coppola per a formar part de l’elenc principal interpretant a Vito Corleone. No obstant això, els seus mètodes d’interpretació i rumors sobre males pràctiques amb companys van fer dubtar Paramount, que va proposar actors com Laurence Olivier, Ernest Borgnine o Frank Sinatra per al paper.

    Brando es caracteritzava per una actuació basada en una observació meticulosa de la vida quotidiana per a després fer ús aquestes experiències personals per a evocar emocions. Brando tampoc solia memoritzar els guions de les pel·lícules, de fet, en El Padrí el seu staff i companys, com Robert Duvall, havien de pegar-se targetes amb els seus diàlegs amagats en la vestimenta.

    És per això, que Brando va haver d’acceptar tres condicions imposades per Paramount per a participar en el projecte. En primer lloc, treballaria pel salari mínim. En segon lloc, pagaria de la seva butxaca en cas d’un retard del rodatge. I en tercer lloc, hauria de fer una prova de càmera. En aquesta prova de càmera, Brando es va enfosquir el seu pèl amb betum i es va omplir la boca de paper higiènic, improvisant la veu trencada de Vito Corleone. En mostrar la cinta als directius de producció, van quedar perplexos, reclamant qui era aquest actor que en primera instància no van reconèixer.

    Reflex de l’èxit d’aquest mètode alternatiu no va ser únicament aquesta cinta, després del film, Brando va ser premiat amb l’Oscar al Millor Actor (1973). Aquest mètode dotava de naturalitat la interpretació i li permetia improvisar en algunes escenes. Com per exemple, quan Corleone va aparèixer amb un gat en les seves cames en el seu famosíssim diàleg en el despatx.

    4. “Màfia”, una paraula prohibida

    Resulta irònic que en una pel·lícula com El padrí, classificada com un drama criminal de les màfies italoamericanes, mai s’esmentés la paraula “màfia”, per què?

    Joseph Colombo, era líder d’una de les cinc famílies mafioses més influents de Nova York. En assabentar-se de la producció de Paramount sobre “la Cosa Nostra”, es va oposar fermament. Colombo va utilitzar la Lliga Italo-Americana de Drets Civils per intentar aturar el projecte. La lliga era una organització que ell mateix va fundar amb el suposat propòsit de protegir els immigrants italians. En realitat, aquesta lliga era una façana per a negar l’existència de la màfia i millorar la seva imatge pública. El reclam de la Lliga va fracassar i Colombo va optar per altres mètodes per detenir la producció. Per exemple, la intervenció de Frank Sinatra, cèlebre actor i membre de l’organització, però Paramount es va mantenir ferma en la seva decisió.

    No va ser fins al moment que Albert S. Ruddy va rebre anomenades amenaçant contra la seva família, que el productor va decidir reunir-se amb Joe Colombo. Van arribar a un acord: la producció continuaria, però sense esmentar la paraula “màfia” en el guió. De fet, durant el rodatge, membres d’aquesta màfia freqüentaven el set, vigilant, assessorant els actors i fins i tot participant en el film, com Lenny Montana en el paper de Lucca Brasi.

  • Jumanji, aquesta pel·lícula dels 90 segueix sent un clàssic

    Jumanji, una història que no envelleix

    Per començar, si vas créixer als anys 90, probablement recordes aquesta història tan especial, la de Jumanji. La pel·lícula comença l’any 1869, quan dos nois enterren un joc màgic amb l’objectiu que mai sigui trobat. Més tard, per casualitat, un nen anomenat Alan Parrish el va trobar. Dins del baül, va descobrir un joc de fusta amb figures d’animals salvatges esculpides a la superfície. Sorprès se’l va endur a casa.

    Un cop va arribar, li va explicar a la seva amiga Sarah White (Bonnie Hunt) i van començar a jugar sense saber el que els hi esperava. Les peces es movien soles i una lupa verda al tauler desvelava missatges misteriosos a mesura que avançaven. De cop, el joc va fer desaparèixer a l’Alan i la Sarah va haver de fugir com va poder.

    Vint-i-sis anys després, dos nens orfes van trobar el joc al seu altell, encuriosits van jugar veient que per cada cop que tiraven els daus una catàstrofe diferent ocorria a casa seva. En una d’aquestes tirades van alliberar a l’Alan Parrison que, agraït, els va ajudar a continuar amb el joc, ja que no podrien parar fins a finalitzar-lo i cridar la paraula “Jumanji“.

    Portada Jumanji 1995

    Portada Jumanji de 1995

    Jumanji l’original

    Aquesta història del director Joe Johnston, estrenada l’any 1995, s’ha convertit en una part dels records de milions de persones que van gaudir d’aquesta pel·lícula i que va marcar a tota una generació, com també ho va fer Pulp Fiction o Fight Club. Tot i això, el que ningú s’esperava és que acabés convertint-se en una exitosa franquícia que acumula més de mil milions de dòlars a taquilla mundial anys després.

    Per altra banda, el repartiment no es queda curt amb Robin Williams de protagonista, un dels actors més estimats dels anys 90. Junt amb Bonnie Hunt i els dos petits: Kristen Dunst i Bradley Pierce, que aporten un carisme i sensibilitat únic al film d’aventura, perill i misteri.

    Actors principals: Robin Williams, Bonnie Hunt, Kristen Dunst i Bradley Pierce

    Actors principals de Jumanji de 1995

    Altres estrenes de Jumanji

    Com podem observar amb la nova saga de Jumanji dirigida per Jake Kasdan i protagonitzada per Dwayne Johnson, Jack Black, Kevin Hart i Karen Gillan, la pel·lícula segueix present quasi 25 anys després amb les mateixes característiques visuals i narratives, conquistant a les noves generacions i a les que també van viure l’anterior. Jumanji ha aconseguit ser divertida i commovedora alhora sense mai passar de moda.

    Portada de Jumanji, bienvenidos a la jungla 2017

    Portada de Jumanji, bienvenidos a la jungla 2017

    Portada de Jumanji: The Next Level de 2019

    Portada de Jumanji: The Next Level de 2019

    Homenatges a la Jumanji original

    Si ens fixem, en aquestes dues pel·lícules podrem trobar diversos homenatges a l’original i a l’actor principal, Robin Williams. Un de molt amagat està a Jumanji, Bienvenidos a la jungla on podem veure una petita figura d’un elefant exactament idèntica a la que va utilitzar Robin Williams per jugar. Aquesta es converteix en una simbologia que apareix al llarg de la pel·lícula per agrair i honrar el seu paper i talent.

    Enllaços:

    https://www.sensacine.com/noticias/cine/noticia-1000114312

    https://www.sensacine.com/noticias/cine/noticia-1000114817

    https://es.wikipedia.org/wiki/Jumanji_(pel%C3%ADcula)

    https://www.filmaffinity.com/es/film434111.html

    https://www.imdb.com/title/tt0113497

  • Dear Evan Hansen: diferències entre Broadway i la gran pantalla

    Les més notables diferències entre el musical i la pel·lícula de Dear Evan Hansen

    Dear Evan Hansen es va estrenar originalment com a musical de Broadway el 14 de novembre de 2016. Posteriorment, el 24 de setembre del 2021, es va estrenar la pel·lícula, basada en la història original del musical. Tot i això, podem observar diverses diferències entre l’original i el film; des de canvis petits que no afecten la narrativa fins modificacions significatives que, realment, marquen una diferència necessària en el canvi de mitjà.

    Imatge de l'Evan, interpretat per Ben Platt en ambdues ocasions, al musical (esquerra) i a la pel·lícula (dreta).

    Font: Screen Rant

    Cançons tallades i afegides de Dear Evan Hansen

    La primera diferència, que és alhora la més evident, és que diverses de les cançons originals del musical no van arribar mai a la gran pantalla. Per altra banda, al film es van afegir noves cançons que no s’havien escoltat mai.

    Les cançons del musical que van ser tallades són:

    1. Anybody Have a Map
    2. Good For You
    3. To Break in a Glove
    4. Disappear

    Aquestes cançons donaven protagonisme a un personatge secundari (com la Heidi, la mare de l’Evan) o desenvolupaven més extensament un dels temes del musical.

    Per altra banda, les cançons noves que aparèixen a la pel·lícula són:

    1. The anonymous ones
    2. A little closer

    La primera cançó es va afegir per ser triada com a nominada per a premis a finals d’any. La segona, però, va ser afegida simplement per donar una sensació diferent a l’escena final de la història, ja que és cantada pel Connor, un dels personatges més significatius de Dear Evan Hansen.

    Canvis als rols dels personatges

    Una altra diferència que Dear Evan Hansen té entre el musical i la pel·lícula és el fet que els rols d’alguns personatges canvien. Alguns reben menys importància a la pel·lícula, mentre que altres reben més protagonisme.

    Jared: El Jared és un dels personatges secundaris més importants del musical, ja que ajuda continuadament a l’Evan. A més, aporta un aspecte còmic que contribueix a l’humor de la història. Tot i això, com la pel·lícula es concentra més en donar un missatge més seriós, el Jared passa a un segon pla i no rep tant protagonisme.

    Imatge del Jared (dreta), personatge de Dear Evan Hansen que té un rol menor a la pel·lícula.

    Font: Screen Rant

    Alana: Per altra banda, l’Alana, qui era menys important al musical, rep un paper molt més important a la pel·lícula, convertint-se en un personatge secundari amb molta més rellevància i, a més, amb cançó pròpia (The Anonymous Ones). El seu desenvolupament fa més evident la seva connexió amb el projecte Connor, que ella mateixa ha ideat.

    Imatge de l'Alana, personatge de Dear Evan Hansen que té un rol major a la pel·lícula.

    Font: Screen Rant

    Canvis a l’escena final

    La diferència més gran entre el musical i la pel·lícula en l’àmbit narratiu és el final de la història. Al musical, l’Evan no s’enfronta a les conseqüències de les seves accions; els Murphy amagen la seva mentida i el públic mai arriba a saber la veritat envers tot el que ha fet. No obstant això, a la pel·lícula, l’Evan no només tria confessar la veritat davant de tothom, sinó que també intenta conèixer millor al Connor a través dels seus llibres preferits i els vídeos en els quals apareix tocant la guitarra. Això crea un final més elaborat, fent que l’Evan s’interessi per aquesta persona a qui mai va conèixer realment.

    Per tant, el final de la història de Dear Evan Hansen és completament diferent entre el musical i la pel·lícula, ja que a l’última l’Evan rep una conclusió més treballada i desenvolupada, enfrontant-se a les conseqüències de totes les seves mentides envers la seva amistat amb el Connor.

    Imatge de l'Evan, personatge de Dear Evan Hansen, a les escenes finals en les quals tracta de conèixer millor al Connor, tot i que aquest sigui mort.

    Font: Screen Rant

    Si t’interessa descobrir curiositats sobre les teves pel·lícules preferides, et recomanem que visitis altres entrades de la nostra pàgina web, com l’entrada sobre La La Land o El Mago de Oz.

    Fonts consultades

    IMdb, Dear Evan Hansen: https://www.imdb.com/title/tt9357050/?ref_=nv_sr_srsg_0_tt_7_nm_1_in_0_q_dear%2520eva

    Screen Rant, Dear Evan Hansen: The Movie’s 8 Biggest Differences From The Musical: https://screenrant.com/dear-evan-hansen-movie-biggest-differences-from-musical/

  • Longlegs: Els detalls i curiositats més inquietants

    La pel·lícula que Nicolas Cage jura no repetir i la seva transformació en l’aterridor Longlegs

    Longlegs, el thriller psicològic més comentat de l’estiu protagonitzat per Nicolas Cage no només ha causat calfreds en la pantalla gran, sinó també fora d’ella. Amb una campanya de màrqueting innovadora i escenes plenes de tensió real al set, el film ha demostrat ser tan enigmàtic com el seu protagonista. En aquest article et donem a conèixer les curiositats del procés creatiu de Cage, les seves declaracions sobre el personatge i les estratègies de màrqueting que van captivar el públic abans fins i tot d’entrar al cinema. 

    Nicolas Cage i la confecció del seu personatge

    1. Durant el procés de creació de Longlegs, Nicolas Cage va participar activament en el disseny del seu personatge, prenent com a inspiració l’aspecte de la seva mare quan s’aplicava crema facial.  

    2. Cage també va prendre com a referència a la seva mare, qui va patir esquizofrènia i una profunda depressió durant anys. A més, segons les seves declaracions a The Hollywood Reporter, la condició de la seva mare el va ajudar a empatitzar amb el personatge. 

    3. El maquillatge i els moviments de Nicolas Cage en el film recorden a Marilyn Manson, associat al satanisme en els anys 90 i acusat de comportaments abusius cap a dones. Per tant, aquestes característiques ens recorden a moltes de les del personatge de Longlegs.  

    4. En una escena de la cinta, es menciona que Longlegs parla durant 25 minuts sense detenir-se. En el rodatge, Cage s’ho va prendre tan seriosament que va improvisar tot aquest temps. 

    5. Després de finalitzar aquest projecte, Cage va afirmar que no tornarà a interpretar a assassins en sèrie degut a que no li agrada la violència ni encarnar personatges que danyen a altres. 

    Longlegs Latest News, Interviews, and More

    Font: ScreenRant

    Les estratègies de màrketing més brillants

    1. En cap moment de les campanyes promocionals es va revelar el personatge de Nicolas Cage. A més a més, a la pel·lícula no apareix fins gairebé una hora després d’iniciada.  

    2. El film es va gravar seguint l’ordre cronològic. Això va fer que Maika Monroe, l’actriu principal, no veiés el personatge de Nicolas Cage fins a l’escena de l’interrogatori. Els batecs accelerats del seu cor es van captar amb el micròfon que portava i, posteriorment, es van utilitzar com a part del màrqueting de la pel·lícula.  

    3. El número de telèfon que surt al film va ser creat per Neon com a part de la promoció. Si es truca, s’escolta un missatge gravat per Nicolas Cage interpretant l’assassí.  

    4. Hi ha un lloc web anomenat The Birthday Murders que aprofundeix en els detalls de cadascuna de les víctimes anteriors de Longlegs. No obstant això, aquests aspectes no es mostren a la pel·lícula per mantenir certs misteri.  

    The Birthday Murders: Viral Marketing Website Launches for 'Longlegs' - Bloody Disgusting

    Font: Bloody Disgusting

    Altres curiositats i referències dins de Longlegs

    1. La figura del dimoni es manifesta en diverses ocasions al llarg de la pel·lícula, acompanyant la protagonista en moments claus.  

    2. La nina original d’Annabelle es pot veure en flashbacks que mostren la protagonista de jove i la seva mare.  

    3. Molts dels missatges xifrats de Longlegs contenen errades d’ortografia i gramàtica un cop són desxifrats. Això és un tribut a l’Assassí del Zodíac, famós pels seus missatges codificats amb faltes, que dificultaven la seva interpretació.  

    4. Les il·lustracions de l’artista pop dels anys 80, Patrick Nagel, es poden veure al fons de diverses escenes, especialment a l’habitació d’infantesa de Lee Harker i al menjador de la casa dels Carter. No es dona cap explicació i els personatges no miren directament les obres.  

    5. Les notes de Longlegs mencionen diversos grups de rock, incloent-hi lletres de les bandes T-Rex i Tommy James and the Shondells.

    Longlegs' Hidden Satanic Cameos Detailed Extensively By Director

    Font: ScreenRant

    Si estàs interessat/da en saber més sobre pel·lícules i el món de Hollywood, et recomanem aquests articles sobre la Cienciologia i Hunger Games, disponibles a la nostra pàgina!

    Fonts consultades:
    IMDb. Longlegs: Trivia.

    eCartelera. Curiosidades de ‘Longlegs’.

    Paloma y Nacho. Longlegs: Coleccionista de almas – Datos curiosos.

    YouTube. Nicolas Cage on How His MOM Inspired Horror Role in ‘Longlegs’ (Exclusive).

    YouTube. Maika Monroe Didn’t Know What Nicolas Cage Would Look Like While Filming Longlegs.

  • EL MÀGIC D’OZ: El Rodatge dels Horrors

    EL RODATGE DEL MÀGIC D’OZ

    En l’imaginari col·lectiu de la cultura cinematogràfica, es troba la icònica pel·lícula del 1939, El Màgic d’Oz. Molts la recordaran com aquella obra musical acolorida i fantàstica dirigida per Victor Fleming. No obstant això, el que la majoria no sap és el veritable malson que va representar per als actors filmar algunes de les seves seqüències.

    Imagen de los personajes principales de la película "El Mago de Oz"

    LA PETITA DOROTHY MALTRACTADA

    Al principi, les dades sobre el caràcter sinistre del rodatge de El Màgic d’Oz eren simples rumors. No obstant això, amb el temps s’han anat descobrint fets realment inquietants. Una de les causes és l’assetjament sexual que va patir l’actriu protagonista, Judy Garland. Així ho mostra Sid Luf, exmarit de l’actriu, en el seu llibre Judy and I: My Life with Judy Garland. En aquest llibre es detalla com Garland va ser abusada durant el rodatge pels actors que interpretaven els Munchkins. De fet, aquest abús va tenir lloc especialment en l’escena on Dorothy era rebuda al quadrant est de la Terra d’Oz. Luf relata que “Li van fer la vida impossible a la Judy al plató de rodatge ficant les mans sota el vestit. Els homes tenien quaranta o més anys. Ells creien que podien fer el que volien perquè eren molt petits”.

    LA BRUIXA DE L’OEST, CREMADA I ACCIDENTADA

    A més, l’actriu Margaret Hamilton, qui va interpretar la temible Bruixa de l’Oest, va viure en primera persona els riscos del rodatge d’aquesta pel·lícula. Durant l’escena en què desapareix en un núvol de fum davant de Dorothy i els Munchkins, un error tècnic amb els efectes especials va provocar que el sofre ardent gairebé li desfigurés la cara. El seu característic maquillatge verd, elaborat amb coure, va intensificar les cremades a la seva pell. Malgrat tot, Hamilton va tornar al set amb valentia, deixant un llegat icònic en la història del cinema.

    Imagen de la actriz que caracterizóp


  • The Hunger Games: Una pel·lícula de rere fons polític

    La saga de pel·lícules “The Hunger Games” presenta una complexa crítica política i social a través de la seva narrativa distòpica. Utilitza paral·lelismes entra la societat fictícia i la nostra.

    Crítica al totalitarisme y la desigualtat.

    La nació està dividida en 12 districtes empobrits governats per l’opulent Capitoli, reflectint una profunda desigualtat socioeconòmica. Aquesta estructura reflecteix les disparitats presents al nostre propi món, on una elit privilegiada gaudeix de luxes mentre les masses pateixen escassetat.


    Així doncs, el govern totalitari del Capitoli, encapçalat pel president Snow, exerceix un control absolut sobre la població mitjançant l’opressió i la violència. Els brutals Jocs de la Fam funcionen com un mecanisme de control social, recordant als districtes les conseqüències de la rebel·lió i mantenint viu la por.


    Per altra banda, la protagonista Katniss Everdeen emergeix com un símbol de resistència contra aquest sistema injust. La seva lluita contra el Capitoli representa la batalla contra la tirania i la recerca de la llibertat. A mesura que la rebel·lió creix, la història explora temes de solidaritat i acció col·lectiva davant de l’opressió.


    Tanmateix, la saga critica l’ús manipulador dels mitjans per part de règims autoritaris. Els Jocs, transmesos com un reality xou, exemplifiquen com els governs totalitaris utilitzen l’espectacle i la propaganda per distreure i controlar la població.


    En essència, Els jocs de la fam ofereix una poderosa al·legoria sobre els perills del poder sense control i la importància de lluitar contra la injustícia social. L’obra convida a reflexionar sobre les estructures de poder a la nostra pròpia societat i el paper de la resistència en la recerca d’un món més equitatiu.

    Escena de “The Hunger Games” on es veu la pobresa dels districtes.

    Mitjans i Manipulació

    Els mitjans de comunicació juguen un paper crucial com a eina de control i manipulació per part del govern totalitari del Capitoli.
    La televisió estatal, l’únic mitjà permès, s’utilitza com a instrument d’opressió i adoctrinament. D’aquesta manera, els habitants dels districtes estan obligats a veure les transmissions, que serveixen per reforçar el poder del Capitoli i mantenir sotmesa la població.


    L’exemple més clar d’aquesta manipulació mediàtica són els mateixos Jocs de la Fam. Aquest esdeveniment brutal, en què joves dels districtes lluiten a mort, es transmet com un espectacle d’entreteniment. La cobertura televisiva transforma la violència i el patiment en un reality xou, deshumanitzant els participants i normalitzant la crueltat del règim.


    D’altra banda, Caesar Flickerman, el carismàtic presentador dels Jocs, personifica la capacitat dels mitjans per distorsionar la realitat. El seu talent per convertir la brutalitat en espectacle reflecteix com la manipulació mediàtica pot fer digerible fins i tot les situacions més atroces.


    Tot i això, la saga també mostra com els mitjans poden ser una arma de doble tall. A mesura que la rebel·lió creix, els rebels utilitzen “propos” (propaganda) per difondre el seu missatge i guanyar suport.


    En conclusió, Els jocs de la fam presenta una crítica aguda a la manipulació mediàtica en règims autoritaris, però també explora el potencial dels mitjans com a eina de resistència i canvi social. L’obra convida a reflexionar sobre el poder dels mitjans a la nostra pròpia societat i la importància de mantenir una actitud crítica davant de la informació que rebem.

    Escena de Caesar Flickerman entrevistant a Peeta Mellark

  • La Teoria del Color a La La Land

    El color pot ser una paraula que explica tota una història.

    Jean-Luc Godard

    La teoria del color a La La Land, pel·licula dirigida per Damien Chazelle, és molt més que un detall estètic: és el cor de la seva narrativa visual. Els colors no només acompanyen els moments clau dels personatges, sinó que expliquen la pròpia història amb la mateixa força que la música o el diàleg. Podries entendre tota la pel·lícula només fixant-te en les tonalitats que omplen cada escena, carregades de simbolisme i emoció. Tot i això, la que s’explica aquí no és ni molt menys l’única lectura possible de l’ús dels colors en el film. Sinó que el poder de La La Land rau en com deixa espai per a la interpretació personal, fent que cada espectador pugui trobar la seva pròpia connexió amb aquesta obra màgica i visualment captivadora.

    El color blau: Art i creativitat

    El blau és un dels colors predominants film i simbolitza l’art, els somnis i el món creatiu. Apareix en elements com el mural de la casa de Mia, el seu abric durant l’audició inicial o la roba de Sebastian quan toca amb The Messengers. També el trobem predominant a llocs emblemàtics com ara The Lighthouse Café.

    Aquest color el trobem principalment centrat en la figura de Mia, i aquest reflecteix el seu somni: triomfar com a actriu. Una ambició que sovint es veu vibrant i plena d’esperança, i el mateix color ho reflecteix. No obstant això, quan el seu ànim decau després dels fracassos, el blau es torna més apagat, reflectint un estat d’ànim més madur i resignat. Això es pot veure a la roba de la seva última audició. La presència del blau en el club de Sebastian al final de la pel·lícula també es tracta d’un homenatge a Mia, qui va donar la idea del nom del club: Seb’s.

    Imatges obtingudes a IMDb

    Vermell: Crua realitat i obligacions

    El vermell simbolitza la realitat que interfereix en els somnis dels protagonistes. Es troba present en moments on la responsabilitat i l’obligació es fan evidents. Apareix al bany de la festa inicial, on Mia es veu sola i desplaçada. També es veu en la jaqueta de Sebastian mentre toca a la festa de la piscina, sentint-se fora de lloc. A més, la cadira sobre la qual signa el contracte que marca la renúncia als seus somnis més purs, també resulta ser de color vermell. En la relació entre Mia i Sebastian, el vermell simbolitza les tensions que sorgeixen quan la realitat comença a separar-los.

    Imatges obtingudes a IMDb

    Groc: Canvi i transició

    El groc apareix en moments clau, tot i que la seva presència no destaca tant. Representa els punts de canvi en les vides dels protagonistes. De fet, aquest el trobem en el vestit de la noia que obre la pel·lícula. Un altre exemple clar és el del vestit groc de Mia durant la festa de la piscina, que marca l’inici de la seva connexió amb Sebastian. El color també es veu en la corbata de Sebastian durant la dura conversa del sopar, on els seus somnis entren en conflicte amb la realitat. Finalment, el groc reapareix quan Mia, ja convertida en estrella, es troba acompanyada per un paraigua d’aquest color a l’antiga cafeteria on treballava, simbolitzant el pas d’una etapa a una altra.

    Aquest color ens recorda que els canvis, encara que dolorosos, resulten formar una part essencial del creixement personal.

    Imatges obtingudes a IMDb

    El color verd: Pèrdua del nord i incomoditat

    El verd representa situacions d’incongruència i moments on tot sembla fora de lloc. És una barreja del blau dels somnis i el groc dels canvis, creant una tensió entre aquests dos estats, representats per ambdos colors. Es pot veure en l’uniforme de Mia quan treballa al cafè, on no se sent realitzada. Un altre cas en el que apareix és en el vestit que porta durant un sopar incòmode amb Greg. Aquest també el trobem a la decoració de la casa de Nevada, on es refugia després de renunciar al seu somni.

    Aquest color transmet la sensació que alguna cosa no encaixa del tot, fent-se present en els moments de crisi dels personatges.

    Imatges obtingudes a IMDb

    Lila: Fusió de l’amor i els somnis

    El lila es forma a partir de la barreja del blau i el vermell i simbolitza l’amor entre Mia i Sebastian, així com la combinació dels seus somnis i la realitat. El veiem en escenes màgiques com el ball al planetari, el primer petó o el moment en què Sebastian s’adona dels seus sentiments per ella. Aquesta color pren un gran protagonisme al final, especialment durant l’epíleg, amb Mia vestida completament d’aquest color, el seu fill que compta amb roba dels dos colors que en la seva fusió formen el lila.

    Aquest color encapsula la barreja d’amor i nostàlgia, recordant-nos que els somnis compartits poden persistir, encara que les vides dels personatges hagin pres camins diferents. Aquesta idea la trobem molt ben representada en una de les escenes finals, a la qual veiem per última vegada aquest color present a la cara de Mia que somriu a Sebastian en el seu propi club.

    Imatges obtingudes a IMDb

  • Easter eggs i detalls ocults a Coraline

    Coraline és una pel·lícula que fou dirigida per Henry Selick, director de cinema reconegut principalment per The Nightmare Before Christmas. Gràcies al stop-motion, Selick va poder expressar amb més llibertat el seu estil peculiar i humorístic a les seves pel·lícules.

    Descobreix els secrets, curiositats i detalls ocults de Coraline, una obra mestra de l”stop motion’ que combina màgia i misteri.

    La cara del bitllet de dòlar

    Una de les primeres escenes de la pel·lícula mostra Coraline i la seva família traslladant-se als Pink Palace Apartments. Un camió de mudances, identificat com “Ranft Brothers”, arriba per descarregar els mobles principals de la família. Aquest detall no només homenatja els animadors Jerome i Joe Ranft, sinó que també dona a Selick l’oportunitat d’incloure’s a si mateix a la pel·lícula. El bitllet de dòlar utilitzat com a propina porta el seu rostre, de manera que, abans que el públic conegui Coraline, ja ha vist el director de la pel·lícula sense saber-ho.

    Escena de Coraline on surt el bitllet amb la cara de Henry Selick.

    El pastís de benvinguda

    Quan Coraline arriba per primera vegada al món alternatiu i es troba amb l’Altra Mare, experimenta diverses sorpreses agradables. Amb l’objectiu de convèncer-la perquè l’esculli, la Mare fa diverses accions per seduir-la i fer que desitgi quedar-se allà per sempre, allunyada dels seus pares reals. Una d’aquestes accions és oferir-li un pastís de benvinguda. Tot i que sembla un gest amable i càlid, el pastís amaga un missatge inquietant per aquells que el miren amb atenció.

    El pastís té escrit: Benvinguda a casa. No obstant això, a la paraula home, la “O” al mig està formada per dos bucles a la part superior. Aquest símbol és un indicatiu de mentida o traïció. Això implica que l’Altra Mare dona la benvinguda a Coraline a casa seva, però al mateix temps està mentint, i seria millor que Coraline no se sentís benvinguda en aquesta nova llar.

    Escena de Coraline on el pastís de benvinguda mostra el doble bucle de la “O” a home.

    La medalla de Mr. Bobinsky

    A l’Altre Món, la Coraline té uns veïns bastant excèntrics. Però potser el més estrany és el senyor Bobinsky, o el senyor B. L’enèrgic rus de cames esquelètiques entrena rates, o això diu ell, i té la pell de color blau. Sabent ja aquesta informació, és fàcil pensar que la medalla que porta a la seva samarreta bruta no és més que un altre tret distintiu del seu personatge. No obstant això, una inspecció més detallada de la medalla revela que es tracta d’una condecoració atorgada a aquells que van participar en les tasques de neteja després del desastre nuclear de Txernòbil el 1986. Potser tota aquesta radiació explica la seva pell blava?

    Imatge de Mr. Bobinsky on s’aprecia la medalla de la seva samarreta.

    Els retrats del menjador

    Els retrats també tenen un significat important en l’univers de Coraline. Els nens que són atrets per l’Altre Món tenen aquesta percepció: en un, al Món Real, són infeliços i mai aconsegueixen el que volen, però en l’altre sembla que estan satisfets i són consentits per l’Altra Mare. Això és el que va passar amb els tres nens desapareguts, que com Coraline, vivien vides insatisfactòries i van ser atrets pel món alternatiu amb la promesa de tenir tot el que desitjaven. Però al final, tot era una façana, i l’Altra Mare els va devorar.

    La part més espantosa és que la Beldam (l’Altra Mare) s’enorgulleix de mostrar la quantitat de nens que ha devorat, tot i que no és evident al principi. Quan convida a Coraline a cosir-li botons als ulls, tres retrats penjen a la paret darrere dels pares de l’Altre Món. Cada retrat mostra les siluetes de dues nenes i un nen, un clar referent als tres nens desapareguts. Aquest detall, juntament amb la situació de Coraline, fa que aquesta escena sigui especialment terrorífica, ja que no només mostra les tres víctimes de la Beldam, sinó que també insinua que Coraline és la següent.

    Escena de Coraline on es veuen els tres retrats dels nens desapareguts.

    El plat de l’Altra Mare

    Coraline creua per primera vegada a l’Altre Món a l’escena del sopar, amb una taula plena de delícies irresistibles. Ella seu davant d’un plat amb pollastre, blat de moro, puré de patates, galetes i salsa.

    Com a personatge principal, Coraline no dubta a tastar les delícies de la taula. Fins i tot l’Altre Pare agafa puré per al seu plat. Però l’Altra Mare simplement ignora el menjar i deixa el seu plat buit. Passa la major part del temps mirant fixament la Coraline. Atès que el personatge de Beldam gira al voltant de menjar nens, aquesta revelació és inquietant. Ella no es preocupa pel menjar perquè no és menjar; només Coraline ho és. Per això, manté els ulls fixats en la noia i probablement li ofereix menjar per engreixar-la.

    Una de les escenes de Coraline on es pot veure el plat buit de l’Altra Mare.
  • Fight Club: detalls i curiositats

    Detalls amagats i curiositats que segurament no sabies de Fight Club (1999)

    Fight Club (1999) és una pel·lícula dirigida per David Fincher i basada en la novel·la amb el mateix nom de Chuck Palahniuk, i és considerat un dels films més icònics dels anys 90. Tot i que inicialment va ser un fracàs en taquilla, amb el temps s’ha anat convertint en una obra de culte que convida a reflexionar sobre temes com el consumisme, la identitat i la masculinitat. Fight Club està plena de detalls ocults i elements simbòlics que han generat una gran quantitat de teories entre els seus fans. A través d’aquestes curiositats, podrem comprendre millor com un film aparentment simple s’ha transformat en un referent cinematogràfic profund i enigmàtic.


    1. La lletra dels crèdits de Fight Club

    Exemple de crèdits de Fight Club
    Imatge 1. Crèdits de Fight Club.

    En primer lloc, curiosament, el nom de la font utilitzada en els noms dels crèdits és “Fight This”.


    2. Aparicions de Tyler Durden en forma de flashbacks

    Imatge 2. Fotograma de Fight Club.

    En segon lloc, al llarg del film podem observar a Tyler Durden en molts fotogrames en escenes en què no hi apareix. Així doncs, fa quatre aparicions abans de presentar-se al Narrador. Això pot tenir relació amb el fet que un dels oficis de Tyler era ser projeccionista.


    3. Homenatge a Robert de Niro a Fight Club

    Robert de Niro
    Imatge 3. Robert de Niro.

    En tercer lloc, a l’inici de la pel·lícula, el Narrador acudeix a moltes reunions de suport de diverses malalties. En aquestes, utilitza diferents pseudònims, però aquests no són escollits a l’atzar: tots fan referència a personatges que ha interpretat Robert de Niro.


    4. L’alè de Leonardo di Caprio

    Leonardo di Caprio
    Imatge 4. Leonardo di Caprio.

    En quart lloc, hi ha un “cameo” que passa desapercebut a la pel·lícula, i és que la boira de l’escena en què el Narrador veu un pingüí lliscar sobre la neu és en realitat la imatge de l’alè que expulsa DiCaprio al final de Titanic (1997).


    5. La pista de la cabina de telèfon

    Text de la cabina telefònica de Fight Club
    Imatge 5. Fotograma de Fight Club en què es mostra la cabina des de la qual el Narrador truca a Tyler Durden.

    En cinquè lloc, quan la casa del Narrador pateix un incendi i queda destruïda, truca a Tyler Durden des d’una cabina telefònica. Aquest no respon, però li torna la trucada a l’instant. No obstant això, en el text de la cabina diu que “no s’accepten trucades entrants”. Així doncs, aquesta és la primera pista que dona el film sobre la no-existència de Tyler.


    6. En l’escena del cura, la càmera tremola

    Imatge 6. Escena de Fight Club en què Tyler Durden rega un cura amb una mànega.

    Per últim, una de les tasques que rep Tyler Durden al club és que ha de barallar-se amb un sacerdot. Per a provocar la ràbia en ell, utilitza una manguera i el mulla. En aquesta escena, es pot observar com la càmera tremola lleugerament. El motiu és que l’escena va provocar el riure del càmera i el marc es va agitar subtilment.


    Com podem observar, hi ha un gran nombre de detalls amagats en Fight Club que la converteixen en una obra mestra. Des de la seva narrativa no lineal fins a l’ús intel·ligent del simbolisme i els missatges ocults, cada aspecte de la pel·lícula revela la meticulositat dels seus creadors.


    Enllaços interns:

    Enllaços externs:

    https://www.imdb.com/title/tt0137523/

    https://www.allmovie.com/movie/fight-club-am6546

    https://www.themoviedb.org/movie/550-fight-club