Secrets darrere la pantalla

Categoria: curiositats

  • 5 raons per les quals “Mean Girls” és una pel·lícula icònica.

    La pel·lícula “Mean Girls” estranada l’any 2004 i escrita per Tina Fey, s’ha convertit en un clàssic del cinema modern, i avui en dia és considerada una de les pel·lícules més icòniques de la cultura pop. Però, que fa que aquesta pel·lícula hagi sigut tan influenciant.

    Diàlegs memorables

    El guió de Mean Girls es caracteritza pel seu to sarcàstic que va permetre crear linies icòniques que a dia d’avui encara segueixen sent citades. Han passat a la història pop les frases com “You can’t sit with us” o “On Wendsday’s we were pink”.

    Personatges inoblidables

    Els personatges de Mean Girls són molt únics i s’han convertit en referents de la cultura pop. Regina George, interpretada per Rachel McAdams, es va convertir en la “chica mala” per excel·lència i un veritable icona. D’altra banda, Cady Heron (Lindsay Lohan) passa d’una adolescent innocent que es veu atrapada en els com`plicats conflictes socials dins d’un nou institut. Tots els personatges tenen una personalitat portada al extrem però fàcilment reconeixible, cosa que fa que molts espectadors s’hi sentin identificats.

    Una reflexió sobre les dinàmiques socials adolescent

    Tot i ser una comèdia, Mean Girls fa una crítica sobre les dinàmiques de poder i les rivalitats en els instituts. La pel·lícula no només busca fer riure, sinó que també ens fa reflexionar sobre com els comportaments destructius com l’assetjament i l’enveja poden influir en la vida dels joves. Ens fa preguntar-nos si els dolents són tan dolents com sembla, i si els bons són tan bons com creiem.

    Relevància cultural i memes

    Mean Girls ha aconseguit mantenir-se viva gràcies a la seva constant presència en internet i les xarxes socials. Els memes, gifs i referències que sorgeixen cada dia a les plataformes digitals han permès que la pel·lícula segueixi present. Aquest fenomen digital ha mantingut l’atractiu de la pel·lícula entre noves generacions.

    Una temàtica universal

    Tot i que l’acció transcorre en un institut als Estats Units, Mean Girls tracta temes universals com la identitat, l’acceptació social, l’amistat i la competència. Aquests temes connecten amb molts de nosaltres, independenment de l’edat o el context, ajudant així a la perdurabilitat de la pel·lícula. La manera en què aborda les inseguretats adolescents de forma tan realista, tot mantenint aquest to còmic, fa que Mean Girls continuï sent rellevant fins als nostres dies.

  • L’amor en vuit actes: els marits d’Elizabeth Taylor.

    Elizabeth Taylor, d’orígen britànic, va ser un icona del cinema de Hollywood i una de les principals estrelles de la història del cine i la televisió. A pel.l.ícules com “Qui té por de Virginia Woolf” o “Celopàtra”, Elizabeth Taylor no tan sols va trobar fama, sinó també l’amor. De casar-se vuit vegades i comprometre’s fins a deu, a continuació passarem pels matrimonis de l’estrella.

    1. Conrad Hilton Jr. (1950-1951)

    Conrad Hilton i Elizabeth Taylor es van conèixer en una disco quan ell ja era una actriu reconeguda. Va ser el primer matrimoni d’Elizabeth; no obstant el matrimoni tan sols durà un any.

    Elizabeth Taylor i Conrad Hilton

    2. Michael Wilding (1952-1957)

    L’actor Michael Wilding era 20 anys major que Elizabeth Taylor; la parella va tenir dos fills: Michael Howard Wilding i Christopher Edward Wilding. El matrimoni va durar quatre anys; l’actriu més tard explicaria que la diferència d’edad havia estat un obstàcle dins la relació.

    Elizabeth Taylor i Michael Wilding

    3. Mike Todd (1957-1958)

    Mike Todd era un productor de cine. La parella va tenir una filla a la qual van posar el nom d’Elizabeth Frances “Liza” Todd. El matrimoni va acabar tràgicament quan ell va morir en un accident aeri.

    Elizabeth Taylor i Mike Todd

    4. Eddie Fisher (1959-1964)

    Eddie Fisher va ser un cantant i actor de l’època. La relació de la parella va ser molt controvertida, degut que ell estava casat amb Debbie Reynolds quan va començar el seu romanç amb Elizabeth Taylor. Van estar junts.

    Elizabeth Taylor i Eddie Fisher

    5. Richard Burton (1964-1974) (primera vegada)

    La parella va protagonitzar diverses pel.lícules junts, com per exemple “Celopàtra“. Van tenir una relació molt apassionant i romàntica, no obstant, van haver molts problemes. La parella va separtar-se però es tornarien a trobar en un futur.

    Elizabeth Taylor i Richard Burton

    6. Richard Burton (1975-1976) (segona vegada)

    La parella es va tornar a casar breument després del seu primer divorci, però la separació va tornar a succeïr poc temps després.

    7. John Warner (1976-1982)

    John Warner va ser un senador i polític d’Estats Units. Durant el matrimoni, Elizabeth Taylor va retirar-se durant una temporada de l’actuació.

    Elizabeth Taylor i John Warner

    8. Larry Fortensky (1991-1996)

    Larry Fortensky, a comparació amb els altres marits d’Elizabeth, era un obrer de la construcció. Els enamorats es van conèixer a la clínica de rehabilitació de Betty Ford. Aquest va ser el seu últim matrimoni.

    Elizabeth Taylor i Larry Fortensky

    No obstant de tenir una llarga llista de matrimonis, la pròpia actriu va dir amb les seves paraules que el seu gran amor va ser Richard Burton; tot i tenir un romanç tormentós, va ser molt intens i apassionant, compartint una química innegable.

    Taylor sempre va demostrar la seva capacitat de reinventar-se i sempre va mostrar el seu esperit apassionat, tant en l’actuació com en l’amor.

  • Jumanji, aquesta pel·lícula dels 90 segueix sent un clàssic

    Jumanji, una història que no envelleix

    Per començar, si vas créixer als anys 90, probablement recordes aquesta història tan especial, la de Jumanji. La pel·lícula comença l’any 1869, quan dos nois enterren un joc màgic amb l’objectiu que mai sigui trobat. Més tard, per casualitat, un nen anomenat Alan Parrish el va trobar. Dins del baül, va descobrir un joc de fusta amb figures d’animals salvatges esculpides a la superfície. Sorprès se’l va endur a casa.

    Un cop va arribar, li va explicar a la seva amiga Sarah White (Bonnie Hunt) i van començar a jugar sense saber el que els hi esperava. Les peces es movien soles i una lupa verda al tauler desvelava missatges misteriosos a mesura que avançaven. De cop, el joc va fer desaparèixer a l’Alan i la Sarah va haver de fugir com va poder.

    Vint-i-sis anys després, dos nens orfes van trobar el joc al seu altell, encuriosits van jugar veient que per cada cop que tiraven els daus una catàstrofe diferent ocorria a casa seva. En una d’aquestes tirades van alliberar a l’Alan Parrison que, agraït, els va ajudar a continuar amb el joc, ja que no podrien parar fins a finalitzar-lo i cridar la paraula “Jumanji“.

    Portada Jumanji 1995

    Portada Jumanji de 1995

    Jumanji l’original

    Aquesta història del director Joe Johnston, estrenada l’any 1995, s’ha convertit en una part dels records de milions de persones que van gaudir d’aquesta pel·lícula i que va marcar a tota una generació, com també ho va fer Pulp Fiction o Fight Club. Tot i això, el que ningú s’esperava és que acabés convertint-se en una exitosa franquícia que acumula més de mil milions de dòlars a taquilla mundial anys després.

    Per altra banda, el repartiment no es queda curt amb Robin Williams de protagonista, un dels actors més estimats dels anys 90. Junt amb Bonnie Hunt i els dos petits: Kristen Dunst i Bradley Pierce, que aporten un carisme i sensibilitat únic al film d’aventura, perill i misteri.

    Actors principals: Robin Williams, Bonnie Hunt, Kristen Dunst i Bradley Pierce

    Actors principals de Jumanji de 1995

    Altres estrenes de Jumanji

    Com podem observar amb la nova saga de Jumanji dirigida per Jake Kasdan i protagonitzada per Dwayne Johnson, Jack Black, Kevin Hart i Karen Gillan, la pel·lícula segueix present quasi 25 anys després amb les mateixes característiques visuals i narratives, conquistant a les noves generacions i a les que també van viure l’anterior. Jumanji ha aconseguit ser divertida i commovedora alhora sense mai passar de moda.

    Portada de Jumanji, bienvenidos a la jungla 2017

    Portada de Jumanji, bienvenidos a la jungla 2017

    Portada de Jumanji: The Next Level de 2019

    Portada de Jumanji: The Next Level de 2019

    Homenatges a la Jumanji original

    Si ens fixem, en aquestes dues pel·lícules podrem trobar diversos homenatges a l’original i a l’actor principal, Robin Williams. Un de molt amagat està a Jumanji, Bienvenidos a la jungla on podem veure una petita figura d’un elefant exactament idèntica a la que va utilitzar Robin Williams per jugar. Aquesta es converteix en una simbologia que apareix al llarg de la pel·lícula per agrair i honrar el seu paper i talent.

    Enllaços:

    https://www.sensacine.com/noticias/cine/noticia-1000114312

    https://www.sensacine.com/noticias/cine/noticia-1000114817

    https://es.wikipedia.org/wiki/Jumanji_(pel%C3%ADcula)

    https://www.filmaffinity.com/es/film434111.html

    https://www.imdb.com/title/tt0113497

  • The Office: les 5 millors escenes eliminades

    Moments descartats que mai van sortir en The Office

    The Office és una sèrie nord-americana llançada el 2005 que ha marcat un abans i un després en la televisió. Ambientada en l’oficina de Dunder Mifflin, una companyia de paper a Scranton, Pensilvània, la sèrie segueix la vida quotidiana de treballadors aparentment normals, però amb personalitats tan excèntriques que els converteixen en alguna cosa totalment única.

    Imatge de The Office

    Font: NBC

    Malgrat que la comèdia ens va oferir moments inoblidables, algunes seqüències mai van arribar a la pantalla. En aquest article, t’endinsaràs en 5 escenes eliminades que faran que vegis The Office des d’una nova perspectiva.

    1. Jan i el seu nadó

    Per si mateix, The Office es caracteritza per tenir molts moments incòmodes, però aquesta escena eliminada els supera amb diferència. En l’escena, Jan està a l’oficina de Michael Scott, i es mostra donant el pit al seu nadó en una cadira. Tot i que sabem que donar el pit a un nadó no és un delicte ni alguna cosa que hauria d’avergonyir les dones, la sitcom aconsegueix convertir-ho en un moment molt tens. Al llarg de l’escena, Jan és molt tranquil·la i natural en el seu rol de mare, mentre que Michael es mostra visiblement desconcertat i nerviós, sense saber com comportar-se. Així mateix, el personatge de Kevin Malone, que sembla gaudir visualment, intensifica aquest punt incòmode i còmic.

    2. Imitacions entre els personatges de The Office

    Al llarg de la sèrie, hem vist personatges com Jim, Michael i Dwight imitar-se entre ells i altres empleats de l’oficina com Stanley. Però en aquesta escena descartada del capítol: “Secretary’s day”, veiem diversos empleats de Scranton imitant-se entre si. El moment es torna encara més divertit quan cada cop més personatges participen en la imitació.

    3. Stanley electrocutat en The Office

    En una de les escenes eliminades de The Office, específicament a la quarta temporada, durant l’episodi “Stress Relief”, Michael té un malentès força còmic. A l’escena, Michael veu Stanley aparentment sense vida sobre el seu escriptori i assumeix que ha tingut un infart. Preocupat per la situació, decideix intentar reviure Stanley amb un desfibril·lador. Tot i això, l’escena es torna més absurda quan ens adonem que Stanley simplement s’havia quedat adormit i és electrocutat.

    4. Creed és el seu propi vidu

    L’escena eliminada de The Office en l’episodi “Product Recall” (temporada 3, episodi 21) és força peculiar i còmica. En ella, Creed Bratton, es troba amb l’escriptor del seu obituari. Aquest li pregunta si és el guitarrista de la banda The Grass Roots i Creed li afirma que sí. El més curiós d’aquesta escena és que en efecte, el mateix actor que fa el paper de Creed, es diu igual i realment va participar en aquesta banda. Per tant, d’alguna manera, el seu personatge és un reflex de la seva personalitat. Finalment, l’escena finalitza amb el personatge explicant fa uns deu anys per motius fiscals va haver de fingir la seva mort i fins ara ha estat cobrant beneficis com el seu propi vidu.

    5. Broma a Dwight sobre la Matrix

    Si hi va haver alguna cosa que va caracteritzar diverses de les escenes de The Office van ser les bromes que Jim feia a Dwight. En diferents episodis podem comprovar com Jim havia dissenyat tota mena de bromes, algunes més pesades que altres, per poder comprovar la tolerància i la paciència que Dwight era capaç de tenir. Una de les escenes eliminades, basada en la saga de Matrix, ens mostra a Dwight Schrute sent exposat a esdeveniments que s’escapen de la “Matrix”. Comença a observar el mateix home creuar la porta dues vegades i el mateix gat corrent davant seu. Aquesta broma dissenyada per Jim i Pam, en la que van entrenar un gat i van orquestar tot per fer creure a Dwight que la Matrix era real i podia decidir entre la píndola vermella o blava, va haver de ser remoguda perquè era massa llarga.

    Si t’ha agradat aquesta entrada, també et pot interessar: Curiositats de “Cantando bajo la lluvia”

  • Dear Evan Hansen: diferències entre Broadway i la gran pantalla

    Les més notables diferències entre el musical i la pel·lícula de Dear Evan Hansen

    Dear Evan Hansen es va estrenar originalment com a musical de Broadway el 14 de novembre de 2016. Posteriorment, el 24 de setembre del 2021, es va estrenar la pel·lícula, basada en la història original del musical. Tot i això, podem observar diverses diferències entre l’original i el film; des de canvis petits que no afecten la narrativa fins modificacions significatives que, realment, marquen una diferència necessària en el canvi de mitjà.

    Imatge de l'Evan, interpretat per Ben Platt en ambdues ocasions, al musical (esquerra) i a la pel·lícula (dreta).

    Font: Screen Rant

    Cançons tallades i afegides de Dear Evan Hansen

    La primera diferència, que és alhora la més evident, és que diverses de les cançons originals del musical no van arribar mai a la gran pantalla. Per altra banda, al film es van afegir noves cançons que no s’havien escoltat mai.

    Les cançons del musical que van ser tallades són:

    1. Anybody Have a Map
    2. Good For You
    3. To Break in a Glove
    4. Disappear

    Aquestes cançons donaven protagonisme a un personatge secundari (com la Heidi, la mare de l’Evan) o desenvolupaven més extensament un dels temes del musical.

    Per altra banda, les cançons noves que aparèixen a la pel·lícula són:

    1. The anonymous ones
    2. A little closer

    La primera cançó es va afegir per ser triada com a nominada per a premis a finals d’any. La segona, però, va ser afegida simplement per donar una sensació diferent a l’escena final de la història, ja que és cantada pel Connor, un dels personatges més significatius de Dear Evan Hansen.

    Canvis als rols dels personatges

    Una altra diferència que Dear Evan Hansen té entre el musical i la pel·lícula és el fet que els rols d’alguns personatges canvien. Alguns reben menys importància a la pel·lícula, mentre que altres reben més protagonisme.

    Jared: El Jared és un dels personatges secundaris més importants del musical, ja que ajuda continuadament a l’Evan. A més, aporta un aspecte còmic que contribueix a l’humor de la història. Tot i això, com la pel·lícula es concentra més en donar un missatge més seriós, el Jared passa a un segon pla i no rep tant protagonisme.

    Imatge del Jared (dreta), personatge de Dear Evan Hansen que té un rol menor a la pel·lícula.

    Font: Screen Rant

    Alana: Per altra banda, l’Alana, qui era menys important al musical, rep un paper molt més important a la pel·lícula, convertint-se en un personatge secundari amb molta més rellevància i, a més, amb cançó pròpia (The Anonymous Ones). El seu desenvolupament fa més evident la seva connexió amb el projecte Connor, que ella mateixa ha ideat.

    Imatge de l'Alana, personatge de Dear Evan Hansen que té un rol major a la pel·lícula.

    Font: Screen Rant

    Canvis a l’escena final

    La diferència més gran entre el musical i la pel·lícula en l’àmbit narratiu és el final de la història. Al musical, l’Evan no s’enfronta a les conseqüències de les seves accions; els Murphy amagen la seva mentida i el públic mai arriba a saber la veritat envers tot el que ha fet. No obstant això, a la pel·lícula, l’Evan no només tria confessar la veritat davant de tothom, sinó que també intenta conèixer millor al Connor a través dels seus llibres preferits i els vídeos en els quals apareix tocant la guitarra. Això crea un final més elaborat, fent que l’Evan s’interessi per aquesta persona a qui mai va conèixer realment.

    Per tant, el final de la història de Dear Evan Hansen és completament diferent entre el musical i la pel·lícula, ja que a l’última l’Evan rep una conclusió més treballada i desenvolupada, enfrontant-se a les conseqüències de totes les seves mentides envers la seva amistat amb el Connor.

    Imatge de l'Evan, personatge de Dear Evan Hansen, a les escenes finals en les quals tracta de conèixer millor al Connor, tot i que aquest sigui mort.

    Font: Screen Rant

    Si t’interessa descobrir curiositats sobre les teves pel·lícules preferides, et recomanem que visitis altres entrades de la nostra pàgina web, com l’entrada sobre La La Land o El Mago de Oz.

    Fonts consultades

    IMdb, Dear Evan Hansen: https://www.imdb.com/title/tt9357050/?ref_=nv_sr_srsg_0_tt_7_nm_1_in_0_q_dear%2520eva

    Screen Rant, Dear Evan Hansen: The Movie’s 8 Biggest Differences From The Musical: https://screenrant.com/dear-evan-hansen-movie-biggest-differences-from-musical/

  • Infidelitats de Hollywood més sonades: Traïció i escàndol💔🫣

    Les infidelitats de Hollywood que les estrelles van voler amagar i van sortir a la llum.

    De romanços prohibits a triangles amorosos explosius, aquesta entrada mostra 4 de les infidelitats de Hollywood més conegudes i polèmiques.

    1. Brad Pitt i Angelina Jolie

    L’any 2005, durant el rodatge de Sr. y Sra. Smith, la relació entre Brad Pitt i Jennifer Aniston arribà a la seva fi.

    Brad Pitt protagonitzava la pel·lícula juntament amb Angelina Jolie, i entre el fulgor de les seves interpretacions es va forjar l’amor. Encara que Brad Pitt va negar inicialment haver estat infidel, Angelina Jolie va admetre més tard que es van enamorar en el set, consolidant la indidelitat com una de les ruptures més mediàtiques de la indústria del cinema.

    2. Arnold Schwarzenneger i Maria Shriver

    L’any 2011 Arnold Schwarzenneger admití haver tingut un fill amb Mildred Baena, la seva treballadora domèstica, estant casat amb Maria Shriver. L’estrella de Hollywood i exgobernador de California va asumir públicament la seva paternitat i actualment ha consolidat la seva relació amb el seu fill, Joseph Schwarzenneger.

    3. Woody Allen i Mia Farrow

    Woody Allen i Mia Farrow van tenir una relació que va acabar en un dels escàndols més polèmics de Hollywood. Mentre estaven junts, Allen va començar un romanç amb Soon-Yi Previn, la filla adoptiva de Farrow. La infidelitat no només va sorprendre Farrow, sinó que també va causar una gran commoció pública, ja que la diferència d’edat i la relació familiar van complicar encara més la situació. Allen i Soon-Yi finalment es van casar, però l’escàndol va deixar una marca permanent en la seva imatge i la de Farrow, qui va haver d’enfrontar-se a una ruptura amarga.

    4. Kristen Stewart i Robert Pattinson

    El 2012, Kristen Stewart, que estava amb Robert Pattinson, va ser sorpresa en un romanç amb Rupert Sanders. Sanders era el director de Blancaneus i la llegenda del caçador. Aquest escàndol va sortir a la llum i va involucrar a tots dos mentre estaven amb les seves respectives parelles. Com a resultat, la relació de Stewart amb Pattinson va acabar. Així, es va convertir en un dels casos més sonats d’infidelitat a Hollywood.

    Més pàgines del teu interès:

  • Curiositats de “Cantando bajo la lluvia”

    El famós musical Cantando bajo la lluvia, 1952, té una sèrie de curiositats impactants que probablement no sabies.

    CURIOSITATS SOBRE ELS ACTORS

    • Una d’elles té a veure amb la mítica escena musical on el protagonista Don Lockwood, interpretat per Gene Kelly balla claqué sota la pluja. El més curiós és que durant la gravació d’aquesta escena, l’actor protagonista tenia 40 graus de febre. Així i tot, va aconseguir que no es notés. A part, tot i que en diverses pàgines web es diu que el rodatge va durar una sola presa, realment va trigar un parell o tres de dies perquè sortís tot bé.
    • Gene Kelly era molt perfeccionista, i la seva actitud afectava la resta d’actors. Es veu que parlava malament als altres membres de l’equip i generava un ambient tens i desagradable. Debbie Reynolds, l’actriu que interpreta a Kathy Selden, se sentia maltractada per Gene Kelly. Durant el rodatge només tenia 19 anys i diu que li feia practicar les coreografies sense parar. Això s’explica perquè Debbie no havia ballat mai en un nivell tan exigent i havia d’aprendre molt de Kelly. Però va ser tan dur que l’actriu compara la desagradable experiència a donar a llum.
    • Donald O’Connor, ballarí que interpreta a Cosmo Brown, va acabar a l’hospital després de rodar l’escena musical de “Make’em Laugh”. Tenia els peus i turmells plens de blaus i va estar a l’hospital durant uns dies. Havia de ballar claqué i tenia passos molt complexos, a més, havia de fer una tombarella enrere pujant per una paret. Aquesta és una acrobàcia que havia fet quan era més jove, però mentre rodava la pel·lícula no estava en forma, donat que fumava 4 paquets de cigarros al dia. El pitjor és que la cinta que contenia l’escena que el va portar a l’hospital es va fer malbé i va haver de tornar-la a repetir. 

    CURIOSITATS D’ASPECTES TÈCNICS

    Curiositats de “Cantando bajo la lluvia” en l’àmbit tècnic es refereix a aquelles que tenen a veure amb la producció i organització del film.

    • L’efecte de la pluja de l’escena musical de “Singing in the rain”, no s’aconsegueix amb llet i aigua com argumenten alguns espectadors, sinó que es va aconseguir amb il·luminació a contrallum.
    • La seqüència de “Broadway Melody Ballet” va ser molt complexa. Es va trigar un mes per assajar-la, dues setmanes per rodar i va costar 600.000 dòlars, que és gairebé una cinquena part del pressupost total de la pel·lícula.
    • En el mateix número, Cyd Charisse (ballarina) balla amb Gene Kelly. Però la coreografia està planificada perquè no es notés que ella era més alta que ell. En cap moment apareixen els dos drets en el mateix terme per evitar que es vegi aquesta diferència d’alçada.
    • A la pel·lícula, Kathy Selden (Debbie Reynolds) dobla el diàleg de Lina Lamont (Jean Hagen) perquè la veu de la Lina és cridanera i desagradable. Però realment no és així. La mateixa Jean Hagen tenia una veu bonica, per tant, Jean Hagen dobla a Debbie Reynolds doblant a Jean Hagen. I a més, durant la cançó “Would You?” la veu que s’escolta és d’una altra cantant, Betty Noyes.

  • 101 Dàlmates i la revolució de l’animació

    Els secrets i curiositats darrere la tècnica d’animació de 101 Dàlmates

    La producció de Walt Disney 101 Dàlmates (Wolfgang Reitherman; Clyde Geronimi; Hamilton Luske, 1961) va resultar un film innovador pel que fa a la tècnica emprada en la seva creació. Els seus orígens provoquen, si més no, un cert interès.

    Font: https://disneypeliculasdeprincesas.blogspot.com/2012/08/

    La decadència

    Per primera vegada des de la seva creació el 1923, els estudis de Walt Disney es van veure afectats per pèrdues de capital. L’excel·lència que s’intentà aconseguir amb La bella dorment (Clyde Geronimi, 1959) es va traduir en un cost de sis milions de dòlars de l’època. La recaptació a taquilla, però, va ser de només uns cinc milions de dòlars. Així doncs, L’estudi no es podia permetre les expenses del procés d’entintat que s’estava utilitzant per animar les produccions.

    El procés d’animació que ho va canviar tot

    En conseqüència, va ser el director artístic de 101 Dàlmates Ken Anderson qui va considerar la possibilitat d’utilitzar una nova tècnica que requeria menys temps i diners: la xerografia. Era una manera de saltar-se l’entintat que fotocopiava els esbossos dels animadors directament al projecte final.

    Font: https://www.elmundo.es/elmundo/2008/03/02/cultura/1204466513.html

    Opinions contradictòries

    Encara que la nova estètica va ser un èxit davant la crítica i els espectadors, no va triomfar de la mateixa manera davant els ulls de Walt Disney. Disney considerava que l’estil d’animació utilitzat al film reduïa el valor de la marca i arruïnava el seu caràcter fantasiós. No obstant això, no va poder obviar l’excel·lent reputació que 101 Dàlmates va obtenir per part dels professionals i del públic general.

    Un pas cap al futur

    La innovadora animació que caracteritza 101 Dàlmates va evitar el declivi total de Walt Disney Productions i va marcar un camí prometedor cap al futur d’una companyia encara estimada per tothom.

  • Secrets daurats: Curiositats que no sabies sobre els premis Oscars

    Què signifiquen els oscars?

    Els Premis Oscars, oficialment anomenats Academy Awards, són el màxim reconeixement de la indústria cinematogràfica mundial, atorgats des de 1929 per l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques de Hollywood. Aquesta cerimònia anual, coneguda pel seu glamur i espectacularitat, celebra l’excel·lència en el cinema en categories tan diverses com millor pel·lícula, direcció, interpretació i aspectes tècnics i artístics. Amb una audiència global, els Oscars no només premien el talent, sinó que també han esdevingut una plataforma per donar veu a temes socials, polítics i culturals. Al llarg de les dècades, han deixat moments icònics, discursos memorables i tota mena d’anècdotes fascinants.

    Imatge de la primera cerimònia dels Oscars celebrada l’any 1929 a l’Hotel Roosevelt de Hollywood. Extreta de Wikimedia.

    A continuació, repassem algunes curiositats que han marcat la història d’aquests prestigiosos guardons.

    Dades històriques

    • Inicialment, l’Acadèmia estava formada per 36 persones, mentres que actualment ja ha sobrepassat els 7000 membres.
    • La cerimònia més llarga de la història dels Oscars va ser la de 2002, amb una duració de 4 hores i 23 minuts.
    • La longitud de l’alfombra vermella és de 152m i l’ampalda de 9,15m.
    • L’única ocasió en que la desfilada de l’alfombra vermella s’ha suspès ha estat l’any 2002, com a mesura de seguretat després dels fets de l’11 de setembre.
    • Walt Disney és la persona amb més nominacions de la història dels Oscars (59) i conseqüentment amb més premis guanyats (22).
    • L’actriu més jove en guanyar un guardó és Tatum O’Neal, pel seu treball a Paper Moon (1973) amb tan sols 10 anys.
    • John Williams, reconegut compositor, és l’única persona en estar nominada durant 7 dècades consecutives. La primera sent al 1968 per Valley of the Dolls, i la més recent el 2024 per Indiana Jones and the Dial of Destiny .
    • La saga més premiada de la història és The Lord of the Rings, que gràcies a les seves 3 entregues ha aconseguit 17 premis.
    • Després del discurs de l’actor Greet Garson a la cerimònia de 1943, el qual va durar més de 6 minuts, l’acadèmia es va veure obligada a limitar el temps dels dicursos a 45 seconds.
    Tatum O’Neal a l’alfombra vermella després de recollir el seu primer Oscar l’any 1973. Extreta de Entertaintment
    Aquesta imatge té l'atribut alt buit; el seu nom és 64071a0838555.jpeg-1-807x1024.webp
    Wald Disney posant amb 4 dels seus 22 guardons després de la cerimònia d’entrega de premis. Extreta de DisenyGeeks

    Fets curiosos

    • Tot i que l’origen del nom “Oscar” és incert, s’ha comentat que podria referir-se al nom del tiet de Margaret Herrick (directora executiva). Aquest, es comentava que mantenia una aparença semblant a la figureta d’or.
    • A causa de la Segona Guerra Mundial, les estàtues entregades entre 1942 i 1945 es van haver de construir amb guix, degut a l’escassetat de metalls.
    • L’any 2000 van desaparèixer 55 estatuetes durant el seu trasllat a Hollywood. Nou dies després, van ser trobades a un barri de Los Angeles, sense cap indici de com havien arribat allà.
    • Durant la cerimònia, tots els artistes nominats reben la ja famosa bossa “SWAG” . Aquesta se suposa que és un premi de consol·lació, però el seu contingut ronda els 100,000$.
    • Els guardonats són obligats a firmar un contracte acord mai vendràn la seva estatueta d’or en acabar cada cerimònia.
    • L’any 2017 va haver-hi un error a l’hora d’anunciar la pel·lícula guanyadora per “Best Picture“. L’organització es va equivocar de sobre i van donar el premi a LaLaLand en comptes de a Moonlight.
    El repartiment de Moonlight i LaLaLand sobre l’escenari de la cerimònia de 2017 després de l’error comès a l’hora d’anunciar la pel·lícula guanyadora. Extreta de IMDb.

  • Longlegs: Els detalls i curiositats més inquietants

    La pel·lícula que Nicolas Cage jura no repetir i la seva transformació en l’aterridor Longlegs

    Longlegs, el thriller psicològic més comentat de l’estiu protagonitzat per Nicolas Cage no només ha causat calfreds en la pantalla gran, sinó també fora d’ella. Amb una campanya de màrqueting innovadora i escenes plenes de tensió real al set, el film ha demostrat ser tan enigmàtic com el seu protagonista. En aquest article et donem a conèixer les curiositats del procés creatiu de Cage, les seves declaracions sobre el personatge i les estratègies de màrqueting que van captivar el públic abans fins i tot d’entrar al cinema. 

    Nicolas Cage i la confecció del seu personatge

    1. Durant el procés de creació de Longlegs, Nicolas Cage va participar activament en el disseny del seu personatge, prenent com a inspiració l’aspecte de la seva mare quan s’aplicava crema facial.  

    2. Cage també va prendre com a referència a la seva mare, qui va patir esquizofrènia i una profunda depressió durant anys. A més, segons les seves declaracions a The Hollywood Reporter, la condició de la seva mare el va ajudar a empatitzar amb el personatge. 

    3. El maquillatge i els moviments de Nicolas Cage en el film recorden a Marilyn Manson, associat al satanisme en els anys 90 i acusat de comportaments abusius cap a dones. Per tant, aquestes característiques ens recorden a moltes de les del personatge de Longlegs.  

    4. En una escena de la cinta, es menciona que Longlegs parla durant 25 minuts sense detenir-se. En el rodatge, Cage s’ho va prendre tan seriosament que va improvisar tot aquest temps. 

    5. Després de finalitzar aquest projecte, Cage va afirmar que no tornarà a interpretar a assassins en sèrie degut a que no li agrada la violència ni encarnar personatges que danyen a altres. 

    Longlegs Latest News, Interviews, and More

    Font: ScreenRant

    Les estratègies de màrketing més brillants

    1. En cap moment de les campanyes promocionals es va revelar el personatge de Nicolas Cage. A més a més, a la pel·lícula no apareix fins gairebé una hora després d’iniciada.  

    2. El film es va gravar seguint l’ordre cronològic. Això va fer que Maika Monroe, l’actriu principal, no veiés el personatge de Nicolas Cage fins a l’escena de l’interrogatori. Els batecs accelerats del seu cor es van captar amb el micròfon que portava i, posteriorment, es van utilitzar com a part del màrqueting de la pel·lícula.  

    3. El número de telèfon que surt al film va ser creat per Neon com a part de la promoció. Si es truca, s’escolta un missatge gravat per Nicolas Cage interpretant l’assassí.  

    4. Hi ha un lloc web anomenat The Birthday Murders que aprofundeix en els detalls de cadascuna de les víctimes anteriors de Longlegs. No obstant això, aquests aspectes no es mostren a la pel·lícula per mantenir certs misteri.  

    The Birthday Murders: Viral Marketing Website Launches for 'Longlegs' - Bloody Disgusting

    Font: Bloody Disgusting

    Altres curiositats i referències dins de Longlegs

    1. La figura del dimoni es manifesta en diverses ocasions al llarg de la pel·lícula, acompanyant la protagonista en moments claus.  

    2. La nina original d’Annabelle es pot veure en flashbacks que mostren la protagonista de jove i la seva mare.  

    3. Molts dels missatges xifrats de Longlegs contenen errades d’ortografia i gramàtica un cop són desxifrats. Això és un tribut a l’Assassí del Zodíac, famós pels seus missatges codificats amb faltes, que dificultaven la seva interpretació.  

    4. Les il·lustracions de l’artista pop dels anys 80, Patrick Nagel, es poden veure al fons de diverses escenes, especialment a l’habitació d’infantesa de Lee Harker i al menjador de la casa dels Carter. No es dona cap explicació i els personatges no miren directament les obres.  

    5. Les notes de Longlegs mencionen diversos grups de rock, incloent-hi lletres de les bandes T-Rex i Tommy James and the Shondells.

    Longlegs' Hidden Satanic Cameos Detailed Extensively By Director

    Font: ScreenRant

    Si estàs interessat/da en saber més sobre pel·lícules i el món de Hollywood, et recomanem aquests articles sobre la Cienciologia i Hunger Games, disponibles a la nostra pàgina!

    Fonts consultades:
    IMDb. Longlegs: Trivia.

    eCartelera. Curiosidades de ‘Longlegs’.

    Paloma y Nacho. Longlegs: Coleccionista de almas – Datos curiosos.

    YouTube. Nicolas Cage on How His MOM Inspired Horror Role in ‘Longlegs’ (Exclusive).

    YouTube. Maika Monroe Didn’t Know What Nicolas Cage Would Look Like While Filming Longlegs.

  • EL MÀGIC D’OZ: El Rodatge dels Horrors

    EL RODATGE DEL MÀGIC D’OZ

    En l’imaginari col·lectiu de la cultura cinematogràfica, es troba la icònica pel·lícula del 1939, El Màgic d’Oz. Molts la recordaran com aquella obra musical acolorida i fantàstica dirigida per Victor Fleming. No obstant això, el que la majoria no sap és el veritable malson que va representar per als actors filmar algunes de les seves seqüències.

    Imagen de los personajes principales de la película "El Mago de Oz"

    LA PETITA DOROTHY MALTRACTADA

    Al principi, les dades sobre el caràcter sinistre del rodatge de El Màgic d’Oz eren simples rumors. No obstant això, amb el temps s’han anat descobrint fets realment inquietants. Una de les causes és l’assetjament sexual que va patir l’actriu protagonista, Judy Garland. Així ho mostra Sid Luf, exmarit de l’actriu, en el seu llibre Judy and I: My Life with Judy Garland. En aquest llibre es detalla com Garland va ser abusada durant el rodatge pels actors que interpretaven els Munchkins. De fet, aquest abús va tenir lloc especialment en l’escena on Dorothy era rebuda al quadrant est de la Terra d’Oz. Luf relata que “Li van fer la vida impossible a la Judy al plató de rodatge ficant les mans sota el vestit. Els homes tenien quaranta o més anys. Ells creien que podien fer el que volien perquè eren molt petits”.

    LA BRUIXA DE L’OEST, CREMADA I ACCIDENTADA

    A més, l’actriu Margaret Hamilton, qui va interpretar la temible Bruixa de l’Oest, va viure en primera persona els riscos del rodatge d’aquesta pel·lícula. Durant l’escena en què desapareix en un núvol de fum davant de Dorothy i els Munchkins, un error tècnic amb els efectes especials va provocar que el sofre ardent gairebé li desfigurés la cara. El seu característic maquillatge verd, elaborat amb coure, va intensificar les cremades a la seva pell. Malgrat tot, Hamilton va tornar al set amb valentia, deixant un llegat icònic en la història del cinema.

    Imagen de la actriz que caracterizóp


  • La Teoria del Color a La La Land

    El color pot ser una paraula que explica tota una història.

    Jean-Luc Godard

    La teoria del color a La La Land, pel·licula dirigida per Damien Chazelle, és molt més que un detall estètic: és el cor de la seva narrativa visual. Els colors no només acompanyen els moments clau dels personatges, sinó que expliquen la pròpia història amb la mateixa força que la música o el diàleg. Podries entendre tota la pel·lícula només fixant-te en les tonalitats que omplen cada escena, carregades de simbolisme i emoció. Tot i això, la que s’explica aquí no és ni molt menys l’única lectura possible de l’ús dels colors en el film. Sinó que el poder de La La Land rau en com deixa espai per a la interpretació personal, fent que cada espectador pugui trobar la seva pròpia connexió amb aquesta obra màgica i visualment captivadora.

    El color blau: Art i creativitat

    El blau és un dels colors predominants film i simbolitza l’art, els somnis i el món creatiu. Apareix en elements com el mural de la casa de Mia, el seu abric durant l’audició inicial o la roba de Sebastian quan toca amb The Messengers. També el trobem predominant a llocs emblemàtics com ara The Lighthouse Café.

    Aquest color el trobem principalment centrat en la figura de Mia, i aquest reflecteix el seu somni: triomfar com a actriu. Una ambició que sovint es veu vibrant i plena d’esperança, i el mateix color ho reflecteix. No obstant això, quan el seu ànim decau després dels fracassos, el blau es torna més apagat, reflectint un estat d’ànim més madur i resignat. Això es pot veure a la roba de la seva última audició. La presència del blau en el club de Sebastian al final de la pel·lícula també es tracta d’un homenatge a Mia, qui va donar la idea del nom del club: Seb’s.

    Escena de la pel·lícula La La Land a la qual predomina el blau
    Escena de la pel·lícula La La Land a la qual predomina el blau
    Escena de la pel·lícula La La Land a la qual predomina el blau
    Escena de la pel·lícula La La Land a la qual predomina el color blau

    Imatges obtingudes a IMDb

    Vermell: Crua realitat i obligacions

    El vermell simbolitza la realitat que interfereix en els somnis dels protagonistes. Es troba present en moments on la responsabilitat i l’obligació es fan evidents. Apareix al bany de la festa inicial, on Mia es veu sola i desplaçada. També es veu en la jaqueta de Sebastian mentre toca a la festa de la piscina, sentint-se fora de lloc. A més, la cadira sobre la qual signa el contracte que marca la renúncia als seus somnis més purs, també resulta ser de color vermell. En la relació entre Mia i Sebastian, el vermell simbolitza les tensions que sorgeixen quan la realitat comença a separar-los.

    Escena de la pel·lícula La La Land a la qual predomina el vermell
    Escena de la pel·lícula La La Land a la qual predomina el vermell
    Escena de la pel·lícula La La Land a la qual predomina el vermell
    Escena de la pel·lícula La La Land a la qual predomina el color vermell

    Imatges obtingudes a IMDb

    Groc: Canvi i transició

    El groc apareix en moments clau, tot i que la seva presència no destaca tant. Representa els punts de canvi en les vides dels protagonistes. De fet, aquest el trobem en el vestit de la noia que obre la pel·lícula. Un altre exemple clar és el del vestit groc de Mia durant la festa de la piscina, que marca l’inici de la seva connexió amb Sebastian. El color també es veu en la corbata de Sebastian durant la dura conversa del sopar, on els seus somnis entren en conflicte amb la realitat. Finalment, el groc reapareix quan Mia, ja convertida en estrella, es troba acompanyada per un paraigua d’aquest color a l’antiga cafeteria on treballava, simbolitzant el pas d’una etapa a una altra.

    Aquest color ens recorda que els canvis, encara que dolorosos, resulten formar una part essencial del creixement personal.

    Escena de la pel·lícula La La Land a la qual es troba present el color groc
    Escena de la pel·lícula La La Land a la qual es troba present el color groc
    Escena de la pel·lícula La La Land a la qual es troba present el color groc
    Escena de la pel·lícula La La Land a la qual es troba present el color groc

    Imatges obtingudes a IMDb

    El color verd: Pèrdua del nord i incomoditat

    El verd representa situacions d’incongruència i moments on tot sembla fora de lloc. És una barreja del blau dels somnis i el groc dels canvis, creant una tensió entre aquests dos estats, representats per ambdos colors. Es pot veure en l’uniforme de Mia quan treballa al cafè, on no se sent realitzada. Un altre cas en el que apareix és en el vestit que porta durant un sopar incòmode amb Greg. Aquest també el trobem a la decoració de la casa de Nevada, on es refugia després de renunciar al seu somni.

    Aquest color transmet la sensació que alguna cosa no encaixa del tot, fent-se present en els moments de crisi dels personatges.

    Escena de la pel·lícula La La Land a la qual predomina el color verd
    Escena de la pel·lícula La La Land a la qual predomina el color verd
    Escena de la pel·lícula La La Land a la qual predomina el color verd
    Escena de la pel·lícula La La Land a la qual predomina el color verd

    Imatges obtingudes a IMDb

    Lila: Fusió de l’amor i els somnis

    El lila es forma a partir de la barreja del blau i el vermell i simbolitza l’amor entre Mia i Sebastian, així com la combinació dels seus somnis i la realitat. El veiem en escenes màgiques com el ball al planetari, el primer petó o el moment en què Sebastian s’adona dels seus sentiments per ella. Aquesta color pren un gran protagonisme al final, especialment durant l’epíleg, amb Mia vestida completament d’aquest color, el seu fill que compta amb roba dels dos colors que en la seva fusió formen el lila.

    Aquest color encapsula la barreja d’amor i nostàlgia, recordant-nos que els somnis compartits poden persistir, encara que les vides dels personatges hagin pres camins diferents. Aquesta idea la trobem molt ben representada en una de les escenes finals, a la qual veiem per última vegada aquest color present a la cara de Mia que somriu a Sebastian en el seu propi club.

    Escena de la pel·lícula La La Land a la qual predomina el color lila
    Escena de la pel·lícula La La Land a la qual predomina el color lila
    Escena de la pel·lícula La La Land a la qual predomina el color lila
    Escena de la pel·lícula La La Land a la qual predomina el color lila

    Imatges obtingudes a IMDb

  • Curiositats sobre “Fantastic Mr.Fox” de Wes Anderson

    “Fantastic Mr.Fox” és una pel·lícula d’animació en stop-motion dirigida per Wes Anderson, basada en el llibre de Roald Dahl.

    Estrenada en 2009, la història segueix a Mr. Fox, una astuta guineu que, després de prometre a la seva família abandonar els seus dies de lladre, es veu embolicat en un enfrontament amb tres despietats grangers. Amb un repartiment de veus estel·lar i un disseny artesanal ple de detalls, “Fantastic Mr.Fox” és una reflexió sobre la família, la identitat i la naturalesa animal, barrejada amb humor i aventures.

    Darrere d’aquesta pel·lícula s’amaguen milers de petits detalls que fan que sigui especial. Aquestes són algunes curiositats de “Fantastic Mr.Fox”.

    1.RODATGE

    A l’hora de posar en marxa el rodatge de “Fantàstic Mr. Fox” es van elaborar, més de 4.000 objectes d’atrezzo i prop de 200 decorats diferents.

    2. EL VESTUARI

    Respecte al vestuari, els característics vestits de pana i llana que porta el protagonista de la història estan basats en la pròpia roba de Wes Anderson. De fet, es va arribar a comptar amb la col·laboració del sastre del cineasta per a dur a terme aquesta tasca.

    3. ELS ACTORS

    Abans que George Clooney es quedés amb el paper de Sr. Fox, Wes Anderson i el seu equip van remenar una extensíssima llista d’actors que podrien encaixar amb el personatge. En concret, entre ells destaquen: Tom Hanks, Kevin Costner, Jamie Bell, Chris Evans, Bill Hader, Mel Gibson o inclús Matt Damon. Finalment, la decisió es va inclinar per Clooney, qui va aportar un estil inconfusible al personatge.

    El mateix va ocórrer en el cas de la Sra. Fox, ja que al paper van optar actrius com Jamie Lee Curtis, Geena Davis, Gwyneth Paltrow, Mia Wasikowska o fins i tot Drew Barrymore, entre altres, de manera similar amb l’Ash, per al qual van sonar noms de la talla de Jason Segel, Elijah Wood, Joseph Gordon-Levitt, Chris Rock i també Michael Cera.

    Pel que fa a la resta de personatges, Jack Black, Mel Brooks, Nathan Lane, Joseph D. Reitman i Simon Rex van estar molt prop d’interpretar a Kylie, mentre que el llegendari Jack Nicholson va ser considerat per al paper de Rat fins que va aparèixer Willem Dafoe.

    4. DIRECCIÓ

    Encara que sembli increïble, “Fantàstic Mr. Fox” va estar a punt de ser dirigida per una altra persona . I és que, abans que el cineasta aconseguís liderar el projecte, l’estudi va tantejar la possibilitat de comptar amb directors com Jon Favreau, Paul Verhoeven, Richard Donner, Timothy Van Patten, Brad Silberling o el fins i tot Martin Scorsese.

    5. METODOLOGIES

    Segons va confessar Henry Selick uns mesos després de l’estrena de “Fantàstic Mr. Fox”, una de les metodologies de treball més estranyes i curioses que va dur a terme Wes Anderson durant el procés de desenvolupament de la pel·lícula va ser representar ell mateix diverses escenes de la història mentre estava a París per a enviar-les-hi després a l’equip d’animació de la pel·lícula a través del seu iPhone.

    FANTASTIC MR. FOX, director Wes Anderson, with Mr. Fox puppet, on set, 2009. TM and copyright ©Fox Searchlight. All rights reserved/courtesy Everett Collection

    Per a més curiositats sobre cinema, visita les altres entrades del blog!

  • Fight Club: detalls i curiositats

    Detalls amagats i curiositats que segurament no sabies de Fight Club (1999)

    Fight Club (1999) és una pel·lícula dirigida per David Fincher i basada en la novel·la amb el mateix nom de Chuck Palahniuk, i és considerat un dels films més icònics dels anys 90. Tot i que inicialment va ser un fracàs en taquilla, amb el temps s’ha anat convertint en una obra de culte que convida a reflexionar sobre temes com el consumisme, la identitat i la masculinitat. Fight Club està plena de detalls ocults i elements simbòlics que han generat una gran quantitat de teories entre els seus fans. A través d’aquestes curiositats, podrem comprendre millor com un film aparentment simple s’ha transformat en un referent cinematogràfic profund i enigmàtic.

    Portada de la pel·lícula Fight Club

    1. La lletra dels crèdits de Fight Club

    Exemple de crèdits de Fight Club
    Imatge 1. Crèdits de Fight Club.

    En primer lloc, curiosament, el nom de la font utilitzada en els noms dels crèdits és “Fight This”.

    2. Aparicions de Tyler Durden en forma de flashbacks

    Imatge 2. Fotograma de Fight Club.

    En segon lloc, al llarg del film podem observar a Tyler Durden en molts fotogrames en escenes en què no hi apareix. Així doncs, fa quatre aparicions abans de presentar-se al Narrador. Això pot tenir relació amb el fet que un dels oficis de Tyler era ser projeccionista.

    3. Homenatge a Robert de Niro a Fight Club

    Robert de Niro
    Imatge 3. Robert de Niro.

    En tercer lloc, a l’inici de la pel·lícula, el Narrador acudeix a moltes reunions de suport de diverses malalties. En aquestes, utilitza diferents pseudònims, però aquests no són escollits a l’atzar: tots fan referència a personatges que ha interpretat Robert de Niro.

    4. L’alè de Leonardo di Caprio

    Leonardo di Caprio
    Imatge 4. Leonardo di Caprio.

    En quart lloc, hi ha un “cameo” que passa desapercebut a la pel·lícula, i és que la boira de l’escena en què el Narrador veu un pingüí lliscar sobre la neu és en realitat la imatge de l’alè que expulsa DiCaprio al final de Titanic (1997).

    5. La pista de la cabina de telèfon

    Text de la cabina telefònica de Fight Club
    Imatge 5. Fotograma de Fight Club en què es mostra la cabina des de la qual el Narrador truca a Tyler Durden.

    En cinquè lloc, quan la casa del Narrador pateix un incendi i queda destruïda, truca a Tyler Durden des d’una cabina telefònica. Aquest no respon, però li torna la trucada a l’instant. No obstant això, en el text de la cabina diu que “no s’accepten trucades entrants”. Així doncs, aquesta és la primera pista que dona el film sobre la no-existència de Tyler.

    6. En l’escena del cura, la càmera tremola

    Imatge 6. Escena de Fight Club en què Tyler Durden rega un cura amb una mànega.

    Per últim, una de les tasques que rep Tyler Durden al club és que ha de barallar-se amb un sacerdot. Per a provocar la ràbia en ell, utilitza una manguera i el mulla. En aquesta escena, es pot observar com la càmera tremola lleugerament. El motiu és que l’escena va provocar el riure del càmera i el marc es va agitar subtilment.

    Com podem observar, hi ha un gran nombre de detalls amagats en Fight Club que la converteixen en una obra mestra. Des de la seva narrativa no lineal fins a l’ús intel·ligent del simbolisme i els missatges ocults, cada aspecte de la pel·lícula revela la meticulositat dels seus creadors.

    Enllaços interns:

    Leonardo DiCaprio: L’anècdota més divertida amb el seu Oscar

    Enllaços externs:

    https://www.imdb.com/title/tt0137523/

    https://www.allmovie.com/movie/fight-club-am6546

    https://www.themoviedb.org/movie/550-fight-club

  • Lost in Translation i Her: la connexió entre Coppola i Jonze

    Quan parlem de Lost in Translation de Sofia Coppola i Her de Spike Jonze, entrem en un univers ple de connexions emocionals, estètiques i, sorprenentment, personals. Aquestes dues pel·lícules, separades per deu anys, comparteixen molt més del que sembla. La seva relació és un exemple fascinant de com la vida personal dels cineastes pot influir en les seves obres, creant un diàleg subtil entre dues històries aparentment independents.

    Her i Lost in Translation

    La pel·lícula com a mirall emocional

    Lost in Translation (2003) ens porta a un Tòquio melancòlic, on dos desconeguts, Bob (Bill Murray) i Charlotte (Scarlett Johansson), construeixen una relació basada en la solitud compartida. Sofia Coppola, directora de la pel·lícula, s’inspira en les seves pròpies vivències per donar vida a aquest relat. Per altra banda, Her (2013), escrita i dirigida per Spike Jonze, explora un futur proper on Theodore (Joaquin Phoenix) s’enamora d’un sistema operatiu, una història que qüestiona la naturalesa de l’amor i la connexió humana.

    El punt en comú? Ambdues obres reflecteixen emocions derivades de la relació entre Coppola i Jonze, que van estar casats entre 1999 i 2003. Lost in Translation podria interpretar-se com la visió de Coppola sobre la distància emocional en la seva relació, mentre que Her és el contrapunt de Jonze, abordant la solitud i el desig de connexió des d’una perspectiva diferent.

    Her i Lost in Translation

    Una curiositat reveladora: el personatge inspirat en un famós

    Un dels rumors més intrigants sobre Lost in Translation és que el personatge de Charlotte estaria parcialment basat en Sofia Coppola. A més, el marit fotògraf de Charlotte, interpretat per Giovanni Ribisi, podria estar inspirat en Spike Jonze. Aquesta especulació s’alimenta de paral·lelismes evidents entre la vida real de Coppola i Jonze i els personatges de la pel·lícula.

    A més, Her també conté elements autobiogràfics. El retrat de Theodore com un home a la recerca de sentit després d’un divorci es veu com una reflexió de Jonze sobre la seva separació amb Coppola.

    Sofia Coppola i Spike Jonze

    Un diàleg cinematogràfic: el cinema com a finestra a l’ànima

    Aquestes dues pel·lícules no només són obres mestres cinematogràfiques, sinó també un diàleg emocional entre dos artistes. Tot i que han seguit camins separats, continuen connectats a través del seu art. Aquesta connexió és un testimoni de com les experiències personals poden nodrir la creació artística i generar obres que ressonen amb audiències d’arreu del món.

    Amb Lost in Translation i Her, Sofia Coppola i Spike Jonze ens recorden que el cinema és molt més que imatges en moviment: és una finestra a l’ànima dels seus creadors.

    Her i Lost in Translation

    Entrades relacionades:

    L’amor en vuit actes: els marits d’Elizabeth Taylor

    9 curiosos casos de pel·lícules amb Records Guiness

    La teoria del color a La La Land

    Leonardo DiCaprio: L’anècdota més divertida amb el seu Oscar